El Congrés del Partit Popular

Una persona molt rellevant de la societat lleidatana diu que jo sóc molt de Lleida i molt del PP. I és cert. En els meus 32 anys d’activitat política i vuit legislatures he procurat compaginar la defensa de Lleida amb els principis i valors que representa el Partit Popular.

Per als lleidatans que m’han atorgat reiteradament la seua confiança i al meu Partit, que generosament m’ha brindat l’oportunitat de fer-ho, no tinc més que motius d’agraïment. I també als que, sense votar-me, m’han mostrat en general un respecte que valoro i reconec. Després de tants anys, el lector pot entendre que reivindiqui la política com la fórmula d’exercir la democràcia i que em senti especialment concernit pel Congrés del Partit Popular d’aquest cap de setmana provocat per una antidemocràtica emboscada parlamentària que ha desallotjat del Govern d’Espanya al partit més votat pels espanyols per substituir-lo per altre que, amb tan sols 84 diputats, vol governar Espanya amb el suport dels qui volen trencar-la.

Ningú no pot negar que, per aconseguir aquest consens limitat al No a Rajoy i al PP, s’han hagut d’abonar uns preus que no serà possible ni ocultar ni pagar. Aquesta mateixa setmana sense anar més lluny, el fallit assalt a TVE perpetrat per Podem, socialistes i separatistes revela l’enorme fragilitat d’un Govern hipotecat al qual espera una vida efímera, perquè governar amb tants socis és impossible, encara que de vegades l’objectiu compartit sigui el mateix: tapar des de la televisió tot el que queda per veure. I el que queda per veure, ja s’està veient; atacs a la religió i a la llibertat d’ensenyament; barra lliure per a la despesa i el dèficit, per tants impostos a l’alça; disbarats com sentenciar el dièsel, papers per a tots i utilització del passat per fracturar el present amb una Memòria Històrica sectària que ni assoleix els excessos que també es van cometre en zona republicana ni recordarà l’assassinat fa vuitanta-dos anys del llavors líder de l’oposició Calvo Sotelo, executat el 1936 per la Policia d’un Govern socialista i republicà. Són totes aquestes actituds que susciten un gran desassossec.

Amb la gravetat d’aquestes qüestions que ja van començar a reaparèixer amb Zapatero, el fonamental és aquesta Nova Política que s’entreveu en aquesta Aliança Parlamentària entre socialistes, Podem i separatistes que apunta com a objectiu liquidar la Transició i la Monarquia.

Ja es detecta com el separatisme vol construir un perímetre que aïlli el Rei similar a aquest cordó sanitari que en el seu dia aïllava el Partit Popular i ja veiem també com el campió del diàleg i la distensió, malgrat els seus bons però ingenus desitjos que tant de bo fructifiquessin, és correspost per a l’abans Le Pen ara President Torra. Són les factures que es van començar a pagar el dia que Sánchez, per arribar a la Moncloa, va trencar el bloc constitucional.

En aquesta situació, doncs, el Partit Popular afronta un Congrés decisiu en unes circumstàncies excepcionals. Espanya viu una cruïlla històrica. La Constitució, la Monarquia Parlamentària, la Unitat d’Espanya i l’Esperit de la Transició que va permetre la reconciliació de tots els espanyols i el marc de convivència que ens hem donat; estan assetjats. La societat espanyola espera que, com en altres ocasions, el Partit Popular assumeixi les seues responsabilitats i comparegui per representar un espai parcialment abandonat pels qui han estat també els causants de la irresponsable inestabilitat actual.

Seria desitjable que es presentés una sola candidatura al Congrés del Partit Popular perquè és el que prefereix la majoria de militants i votants. I no hauria de ser impossible perquè no existeixen diferències insalvables entre els dos candidats; ambdós, Pablo i Soraya o Soraya i Pablo amb les seues virtuts i defectes, són valuosos.

D’altra banda, les Primàries; com s’ha vist al PSOE, que va elegir Borrell al 98 i el va defenestrar poc després o Zapatero, que per només nou vots va guanyar el més solvent Bono; no són sempre la millor solució. En qualsevol cas, el Partit Popular és el partit de Goyo Ordóñez, dels Presidents Aznar i Rajoy elegits democràticament pels espanyols per corregir els errors dels seus predecessors i és el Partit que va fundar Don Manuel Fraga, que no va deixar poble sense visitar ni persona sense escoltar.

El Partit Popular és un gran Partit que ha de sortir més enfortit que mai d’aquest decisiu Congrés i agrupar forces entorn de qui hagi estat elegit. Aquest és el servei que ens demana la societat espanyola. Cap interès personal ni polític no ha de prevaler sobre la legítima decisió dels compromissaris que tenim la responsabilitat de triar la millor opció per al nostre partit i l’interès general d’Espanya.