Andorra, l'escapada per no afrontar la derrota

Ha costat déu i ajuda, però finalment Àngel Ros ja té el seu anhelat càrrec per poder fugir de Lleida sense haver de passar pel que per a ell seria una vergonya insuportable: retre comptes davant la ciutadania i enfrontar-se al malson d’una derrota sense pal·liatius a les municipals de l’any que ve.

Des de l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa ha treballat per aconseguir un desenllaç que li ha permès deixar el seu gendre com a subdelegat del govern espanyol a Lleida i, finalment, aconseguir una sortida digna del palau de la Paeria amb el seu nomenament com a ambaixador a Andorra.

Segurament ha hagut de donar per bo un destí menor després que es repartissin ministeris, secretaries d’estat i càrrecs de més anomenada, però ara ja pot emprendre l’escapada cap al seu últim destí polític.

Quan vaig dir, a principis del mes de juny, que Ros estava demanant a Sánchez una sortida per abandonar l’ajuntament, ell ho va negar amb una carta al director en aquestes mateixes pàgines. El temps, jutge insubornable que treu i dóna la raó, ha emès el seu dictamen aquesta setmana.

Desconec si a Àngel Ros li fa molta il·lusió anar a fer d’ambaixador davant els nostres veïns del nord, amb qui ens uneixen estrets vincles històrics i territorials, però crec que per a qualsevol lleidatà no hi pot haver aspiració política més alta que servir com a paer en cap els veïns de Lleida.

Almenys, jo ho sento així. Si se’n va no és perquè se li hagi despertat una tardana vocació per la diplomàcia internacional sinó, ras i curt, perquè finalment ha entès que els lleidatans ja no el volen com a alcalde i prefereix anar-se’n per la porta del darrere abans que les urnes li barrin l’entrada per la porta del davant.

En el seu llarg període com a alcalde –molt més llarg dels deu anys que ell mateix s’havia autoimposat com a límit– no es pot negar que va emprendre actuacions positives per a la ciutat i que va arribar a comptar amb un ampli suport de la societat, com demostren les dos majories absolutes aconseguides el 2007 i el 2011.

Però la seva gestió en aquest últim mandat tira per terra tota l’obra de govern que hauria pogut fer abans. Ara no és l’hora dels retrets, però si tingués l’ocasió de debatre en un últim ple que sembla que el senyor Ros es vol estalviar, no podria evitar de recordar-li el nefast acord de govern amb Ciutadans, que va suposar –entre altres– que el català deixés de ser llengua preferent a la Paeria; les nombroses polèmiques vinculades a la memòria històrica per les plaques franquistes, les escales i els tornavisos; el monstruós deute de la corporació i el lamentable estat de comptes de l’Empresa Municipal d’Urbanisme, el Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari, o la Llotja, per posar alguns exemples sonats, així com les presses i males maneres amb què s’impulsa el nou POUM.

Però tot plegat encara ha tingut un colofó més negre que, al capdavall, és el que l’obliga a dimitir: el seu posicionament contra el referèndum de l’1 d’octubre, la seva justificació de la violència policial, el seu suport entusiasta a l’aplicació del 155 (amb l’espoli del Museu de Lleida com a efecte col·lateral) i la seva absoluta falta d’empatia cap als presos polítics i exiliats.

L’últim any de Ros és dels que destrueixen una carrera política simplement per haver donat l’esquena a la majoria social de la seva ciutat.

Ara s’obre el meló de la successió provisional fins que els lleidatans parlin a les urnes el proper mes de maig. Sigui qui sigui l’elegit per succeir-lo ara enmig de la pugna que mantenen dos dels aspirants socialistes, no canviarà gran cosa.

El ple simplement designarà una gestora del 155 per portar la Paeria fins a les eleccions, en què finalment els lleidatans votaran el canvi històric que intueix Ros i que l’ha portat a plegar abans d’hora.

Serà un membre del mateix equip que ha blanquejat la repressió de l’estat, serà algú dels que han participat del vergonyós cas de transfuguisme del febrer passat, serà algú que ha votat a cada ple de la mà de les forces del 155.

De fet, l’única possibilitat de mantenir l’alcaldia fins al maig serà conservar la granítica unitat del pacte PSC-Cs-PP i, tinguem-ho clar, intentaran reeditar aquest esquema si a partir del mes de maig els quadren els números.

Tenim l’oportunitat d’acabar amb quaranta anys d’inèrcies, de favoritismes, de clientelisme i de manca de transparència.

De la mateixa manera que el 2015 em vaig comprometre a no fer la sociovergència i vaig complir amb la paraula donada, ara us proposo treballar per iniciar un temps nou en què, tots junts, recuperem la il·lusió, l’orgull i l’ambició per fer de Lleida la ciutat que ens mereixem i que vol ser l’altra capital de la República.