República i municipalisme

Una de les lectures més interessants que he fet durant aquest estiu ha sigut, sens dubte, República pagesa, de Montserrat Tura. Es tracta d’una obra, podríem dir que de memòria democràtica, que dóna peu a fer-ne multitud de comentaris, però jo em centraré en només uns punts que considero importants per tal de fomentar el debat democràtic en uns moments, els actuals, en què és més necessari que mai un diàleg entre tots els actors socials i polítics.

Segons Tura, “els deu principis republicans” eren: estimar la justícia sobre totes les coses, retre culte a la dignitat, viure amb honestedat, intervenir rectament a la vida pública, conrear la intel·ligència, propagar la instrucció i el coneixement, treballar, estalviar, protegir el dèbil i no procurar-se el benefici propi a costa del perjudici d’altres persones humils”. Aquests ideals poden ser ben vàlids avui en dia, i falta que fa reivindicar-los a tot arreu. Ara bé, la polarització de la política catalana entre “independentistes” i “unionistes”, deixant un espai mínim a la zona de l’aiguabarreig, ha conduït a l’apropiació de la paraula “república” per part d’un dels sectors.

S’ha de recordar que a la base de la República, com ens mostra Tura al seu llibre, hi va haver el moviment sindical agrari, que connectava també amb el sindicalisme clandestí dels obrers de les fàbriques vinguts d’arreu. Tura reivindica la figura d’alguns dels seus avantpassats al ser “homes i dones que es van convertir en autèntics líders perquè les formes d’organització sindical, cooperativa, autogestionada que proposaven els ajudava a sortir de la misèria”.

És a dir, en gran manera, cooperativisme i República van de la mà, i ho fan per tal de donar una sortida econòmica viable als pagesos humils i, a la vegada, reivindicar els drets de la classe treballadora. Convé recordar-ho en aquests moments.

Més encara, Tura parla de la creació de sistemes d’ajuda mútua en què s’ingressava una quantitat mensual i es rebien els serveis que cada germandat oferia al treballador en cas de malaltia o accident.

Es crearen xarxes de solidaritat d’aquesta mena arreu del país, i per posar-ne només un exemple ben proper, a mi em ve al cap l’antiga seu de la Germandat de l’Albagés, que actualment encara es conserva.

Per la seva banda, el catalanisme polític, també recorda Tura, “nascut a les darreries del segle XIX va estendre’s a cada poble d’una Catalunya mal comunicada, on les tartanes eren gairebé un luxe”.

No sempre el catalanisme polític, especialment quan l’encapçalava la Lliga, es va posicionar clarament al costat dels obrers de les fàbriques i dels pagesos, tot i així, “la Unió de Rabassaires va ser la primera gran organització del món rural (1922) que va vincular la reivindicació catalanista, les necessitats dels petits propietaris agrícoles i l’obrerisme dels treballadors del camp”.

En la conjuntura actual, sobretot a partir del 2010, el catalanisme ha deixat de ser el paraigua que abraçava partits d’esquerra i partits de dreta en major o menor grau d’adhesió. Ara ens trobem en una societat fortament polaritzada, en què el catalanisme ha evolucionat cap a independentisme i, a l’altra banda, hi ha “unionistes”, “constitucionalistes”...

I, a la zona de grisos, hi ha els mal anomenats “equidistants” o comuns, un espai que aposta pel diàleg, el consens i el pacte com a grans trets democràtics, i perquè el catalanisme torni a ocupar un lloc privilegiat que permeti donar una sortida àmpliament compartida a les legítimes aspiracions nacionals i prioritzar, així, l’agenda social, ja que fa falta abordar qüestions com la precarització de la classe treballadora, els drets laborals, la sanitat pública, l’ensenyament, el dret a l’habitatge, la igualtat d’oportunitats, la conciliació de la vida laboral i la familiar, l’ecologisme, etc.

Alissa Quart, al llibre Per què les nostres famílies no poden permetre’s Amèrica, davant la precarització progressiva de la classe mitjana als EUA, aposta per desenvolupar petits actes solidaris que teixeixin una xarxa.

Això em recorda el naixement de les germandats com a sistemes solidaris davant de la desprotecció de l’estat i també el fet que si hem d’arribar a això és que estem retrocedint a marxes forçades com a societat i ho fem a causa, sobretot, de la creixent desigualtat social.

Així doncs, necessitem recuperar els valors republicans, del cooperativisme o del catalanisme en favor de la justícia social. No sigui que ens torni a passar el que va passar en alguns llocs després de la Guerra Civil, segons relata Montserrat Tura: “Els grans propietaris tornaven a controlar les juntes directives de les erròniament anomenades “hermandades”, que s’havien quedat amb l’abundant patrimoni dels sindicats i cooperatives agrícoles nascudes als anys vint.

Els consumidors enyoraven l’etapa en què la Cooperativa del Sindicat procurava que totes les famílies tinguessin menjar.”

Des dels municipis, els primers a detectar i donar resposta a les necessitats més urgents dels veïns/es, es poden fer veritables actes de sobirania en el sentit de fomentar els valors esmentats i també alguns d’altres relacionats, com la cohesió social o el desenvolupament econòmic, entre molts altres. Per tant, necessitem ajuntaments forts que situïn l’eix social com a prioritat per tal d’oferir solucions raonables als problemes dels nostres conciutadans/es.