La crisi entre l'Aràbia Saudita i Qatar

Les economies, bàsicament sunnites, que integren el Consell de Cooperació del Golf (CCG) afronten les incerteses econòmiques provocades per les profundes divisions polítiques entre els seus sis membres. El 5 de juny del 2017, l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units (EAU) i Bahrain, al costat d’Egipte, el Iemen i les Maldives, van trencar les relacions diplomàtiques i econòmiques amb Qatar.

Una dràstica mesura justificada per l’acusació que aquest ric emirat finançava els Germans Musulmans i altres grups radicals islamistes i mantenia una política exterior autònoma particular respecte a l’Iran. La teocràcia xiïta és el gran rival de les monarquies sunnites, però és un veí de Qatar, amb el qual comparteix el colossal jaciment de gas de South Pars a les aigües del Golf. No van secundar el bloqueig i juguen, sense èxit, la carta de la mediació: Kuwait, que compta amb una nombrosa comunitat xiïta, i Oman, que històricament ha mantingut una estreta relació amb el món persa. Una greu crisi que va sacsejar les relacions de confiança entre les sis monarquies del CCG, una organització de cooperació internacional, constituïda el 1981, que havia aconseguit una exitosa integració econòmica mitjançant una lliure circulació de persones, mercaderies i capitals, que van crear un potent mercat interior que va beneficiar tothom. Però els recels polítics van seguir a flor de pell. Riad, membre del G20, considera la península Aràbiga com la seua àrea natural d’influència, una pretensió contestada per Qatar, Oman i Kuwait. A més, el canvi generacional en les dinasties àrabs, on destaquen els prínceps hereus sunnites de l’Aràbia Saudita i d’Abu Dhabi, són impulsors d’una política dura davant del règim iranià. Ho corrobora la seua intervenció militar al Iemen, convertit avui en un Estat fallit.

Un any després, aquest conflicte continua perjudicant, en una mesura o una altra, la imatge internacional i el gran potencial econòmic dels sis Estats membres del CCG. I passa precisament quan pretenen impulsar uns processos de reforma i modernització econòmica. En canvi, l’exercici dels drets humans i les llibertats públiques segueixen restringits, una cosa que preocupa cada vegada menys les potències occidentals.

L’Aràbia Saudita és el país clau de la regió perquè assegura l’estabilitat dels preus i exportacions energètiques mundials. Mohamed bin Salman (MBS), l’hereu al tron, de 33 anys, és un polític dur, avalat pels EUA, que té l’Iran en el seu punt de mira. És un reformista i l’artífex de l’ambiciós pla de reformes Visió 2030, llançat l’abril del 2016, per corregir un model econòmic molt centralitzat i unes finances excessivament dependents de les exportacions i rendes petroleres. MBS pretén diversificar l’economia, una reforma fiscal que implica una retallada de les subvencions públiques i afavorir les inversions del sector privat per crear més ocupació, també obrir una societat controlada pels ulernes, on impera el rigor religiós wahhabita. Vol canalitzar les aspiracions del 70% dels joves saudites amb menys de 30 anys que desitgen viure en una societat més lliure i dinàmica, on les dones puguin participar activament. Però l’impetuós MBS també va aprofitar l’oportunitat per dur a terme una purga política de l’estructura reial saudita per desplaçar els seus oponents interns. Qatar va aconseguir resistir fins avui l’intent d’ofec econòmic imposat per Riad, però va haver d’injectar part de la seua gran bossa de reserves de divises i fons sobirans per estimular el creixement econòmic, principalment amb grans inversions en infraestructures. L’economia qatariana està més diversificada i internacionalitzada que la saudita perquè, en l’última dècada, l’emirat també va invertir a l’exterior, principalment als EUA i la UE, una altra part significativa del mannà financer procedent de les seues exportacions de gas. Però, alhora, va invertir en la seua seguretat firmant uns acords específics de defensa amb els EUA, França i la Gran Bretanya, que tenen bases militars operatives al seu territori i són els seus principals subministradors d’armes. I, últimament, festeja Rússia, una potència amb creixent protagonisme a l’Orient Mitjà.

El bloqueig dels seus veïns àrabs va constituir un altre estímul afegit per internacionalitzar encara més l’economia, potenciant els nexes comercials amb altres països. El Govern va impulsar una liberalització econòmica més gran per atreure més inversions estrangeres, també asiàtiques, per compensar la pèrdua dels capitals àrabs que van abandonar el país. També va millorar les condicions socials dels estrangers residents al país. Doha va prohibir, el 26 de maig passat, la venda al seu territori dels productes procedents dels països que el boicotegen. Però el buit deixat l’omplen altres països com Turquia, l’Índia, el Pakistan, Oman o el Marroc, que són els nous subministradors d’aliments i productes que cobreixen algunes necessitats bàsiques del diminut país. I, per raons geogràfiques i històriques, els qatarians, com han fet sempre, continuen fent negocis amb els iranians. Així com les empreses de Dubai.

Qatar aguanta bé, però tot podria complicar-se si aquest costós bloqueig s’allarga en el temps. No beneficia cap país àrab del CCG, però continua enquistat. Qatar no cedirà davant de les exorbitants exigències saudites, que pretenen limitar la seua sobirania. La clau mestra per mediar i resoldre la crisi la té els EUA que, a diferència de la UE, ja no depèn dels recursos energètics del Golf. Donald Trump intentarà, en una cimera amb els àrabs prevista al setembre, recosir una divisió que beneficia els interessos geoestratègics de l’Iran. I Qatar necessita assegurar-se una celebració exitosa del pròxim Mundial de Futbol 2022.