Diada per la llibertat i la convivència

AMB motiu de la Diada Nacional de Catalunya recordem i honorem els qui varen defensar els drets i llibertats col·lectius, l’any 1714 a Barcelona, i set anys abans a Lleida, com també els que ho han fet al llarg de la nostra història mil·lenària.

La relació de persones que se l’han jugada pel país o han contribuït decisivament a la construcció i creixement de la nació i al seu progrés econòmic i social és inabastable. Totes elles mereixen reconeixement. Molts ho han fet, i ho fan, de manera absolutament discreta. Altres, públicament. Entre aquests, els avui empresonats sense judici i exiliats: Carles Puigdemont, Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Josep Rull, Joaquim Forn, Raül Romeva, Dolors Bassa, Meritxell Serret, Lluís Puig, Clara Ponsatí, Toni Comín, Jordi Turull, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. També Marta Rovira i Anna Gabriel. Estan amb nosaltres, els tenim ben presents. No els deixarem sols. No pararem fins que siguin a casa, sans i estalvis; lliures. Els i les honorem, com també honorem totes les persones investigades per haver contribuït a posar les urnes l’1 d’Octubre i pels fets relacionats, i les que defensaren l’exercici pacífic de la democràcia a Lleida i arreu. La Diada Nacional de Catalunya es viu altre cop, enguany, en un context extraordinari. El conflicte que s’arrossega insoluble des de fa anys segueix, malauradament, vigent. La bretxa entre Catalunya i Espanya no es tanca. La Catalunya autonòmica, empetitida, d’escàs poder polític, és l’única sortida proposada quan n’hi ha una d’irrebatible: donar veu als ciutadans de manera acordada, transparent. Perquè la sortida raonable és sempre el diàleg, l’oïda atenta, la paraula dita o formulada en una papereta de vot, no pas en l’anorreament de l’altre, menys encara d’una cultura o de la llengua que l’informa i amb la qual s’expressa. Tant costa preguntar a la ciutadania què vol? Els lleidatans i catalans que s’oposaven a l’exèrcit de les Dues Corones estaven convençuts de defensar els drets i llibertats segons els propis costums i tradicions d’una manera avançada, austriacista d’arrel. Lluitaren de manera endreçada, determinada. Podien guanyar. Sabien, tanmateix, que la victòria borbònica suposaria la pèrdua de les llibertats. S’hi van deixar vida i hisenda. Molts acabaren a l’exili. Van ser derrotats militarment, però no van perdre. L’endemà, la nació es va posar dempeus i dempeus segueix. I no deixarem de lluitar per la nació catalana, conscients que el compromís de la gent i l’absència de violència són les forces principals a emprar. Que ningú no esperi que la ciutadania catalana que vol la seva pervivència abaixi mai els braços. Sortirem al carrer una i altra vegada, com cada 11 de setembre, defensarem les urnes i la democràcia que s’hi diposita, com vam fer l’1 d’octubre. Seguirem fidels a la voluntat del poble de Catalunya representat al Parlament i a les seves resolucions que parlen de sobirania, de llibertat, de drets individuals i col·lectius, d’autodeterminació. El que calgui fer ho farem serenament, humilment, amb consideració plena amb qui pensi diferent, sense un bri d’odi envers ningú ni cap institució, il·lusionadament i amb capacitat de resistència. Pacíficament. El resultat final en depèn. Els mitjans a emprar no han de tenir cap màcula. I, passi el que passi, convé seguir preservant en tot moment la convivència entre diferents en una mateixa terra. No ens arrossegarà ningú a l’enfrontament, al trencament. Persones que voten un partit o un altre, que es declaren o no independentistes, nascudes aquí o arribades d’altres països, que volen recordar a l’espai públic que no tothom és a casa o que preferirien no tenir-ho present o ja els està bé, que els agrada el groc o no. Persones que tenen el convenciment que conformen una mateixa comunitat i comparteixen un mateix espai públic de tothom, que cal administrar amb prudència i intel·ligència. Catalunya ara i sempre un sol poble, que celebra avui la seva Diada Nacional. Visca Catalunya.