Sobre els permisos retribuïts i la forma de computar els dies concedits per l'empresa

Com és de general coneixement, el treballador, en el desenvolupament de la seua activitat, està obligat a romandre al seu lloc de treball durant la jornada laboral pactada, tret, és clar, d’imprevistos que li impedeixin incorporar-s’hi o l’obliguin a absentar-se’n, ja que en un altre cas podria ser objecte de sanció disciplinària.

No obstant això, el vigent art. 35.3 de l’Estatut dels Treballadors contempla que el treballador, previ avís i justificació, podrà absentar-se de la feina, amb dret a remuneració, per algun dels motius i pel temps següent:

Quan el compliment del deure abans referit suposi la impossibilitat de la prestació del treball degut en més del vint per cent de les hores laborables en un període de tres mesos, podrà l’empresa passar el treballador afectat a la situació d’excedència forçosa. En el supòsit que el treballador, per compliment del deure o desenvolupament del càrrec, percebi una indemnització, se’n descomptarà l’import del salari al qual tingués dret a l’empresa.

A més a més, els convenis col·lectius de treball, en general, regulen els permisos retribuïts millorant els establerts legalment o afegint-hi altres de particulars. Recentment, la Sentència de la Sala Social del Tribunal Suprem de 13 de febrer del 2018 ha resolt, a propòsit dels permisos per matrimoni, naixement de fill o mort de familiar (sense incloure’n cap més) que aquests es concedeixen per al seu gaudi en dies feiners, ja que en festius no és necessari demanar-los perquè no es treballa, cosa que corrobora l’article 37.3 de l’ET al dir que “el treballador... podrà absentar-se de la feina, amb dret a retribució...”, absència que, segons aquest tenor literal, manca de rellevància quan es produeix en festiu.

Conseqüentment, si el dia en què es produeix el fet que justifica el permís no és laborable, és clar que no s’inicia el permís per matrimoni, naixement de fill o defunció de familiar fins al primer dia feiner que el segueixi, sense que quedi desvirtuat per l’expressió del conveni col·lectiu d’aplicació (objecte de controvèrsia) que digui “i des que ocorri el fet causant” en la mesura que aquesta indica que del permís només pot gaudir-se’n a partir del fet causant i no abans, ja que aquí la conjunció “i” és condicional i expressiva de la condició imposada per al gaudi del permís, això és, només a partir de la producció del fet que el motiva.

Per aquest motiu, el dia inicial ha de coincidir amb un feiner: el primer que segueixi el festiu en el qual es va produir el fet causant. Una altra solució podria portar a l’absurd de privar del permís, o de dies de permís, en els supòsits en els quals el fet causant s’esdevé a l’inici de diversos festius seguits, cosa que és contrària a l’esperit de l’article 37.3 de l’Estatut dels Treballadors (ET).

Festius que, d’altra banda i sense necessitat de mediar cap permís, poden ser gaudits igualment pel treballador.

En tal sentit, l’esmentat criteri de computar l’efectivitat del permís per matrimoni a partir del primer dia feiner ja va ser resolt inicialment pel Tribunal Suprem a la Sentència de 12 de maig de 2009, rec. núm. 4/2008, en la qual va afirmar que “si bé la data de l’enllaç ha d’estar inclosa en els quinze dies que concedeix el conveni, no obstant això, tenint en compte el caràcter excepcional que l’esmentat esdeveniment té en la vida laboral de qualsevol treballador, si la cerimònia se celebra durant el gaudi dels seus dies lliures, en aquest cas començarà a comptar el temps de permís des del primer dia feiner”.

Tanmateix, la Sala Social de l’Audiència Nacional ha dictat posteriorment, els dies 13, 20 i 28 de juny del 2018, sengles sentències que matisen el dia inicial al còmput dels permisos retribuïts, posant especial èmfasi en el fet que l’article 37.3 distingeix entre permisos de llarga durada i curta durada.

El matrimoni es trobaria en el primer cas, al qual s’atorguen quinze dies naturals, sense precisar de cap manera en quin moment s’activa el dret, mentre que a la segona categoria hi hauria els que es concedeixen per naixement de fill, malaltia greu, accident, hospitalització o intervenció quirúrgica sense hospitalització, que necessiti repòs domiciliari, i mort de parents fins a segon grau de consanguinitat o afinitat, sense especificar tampoc quan s’activa aquest dret.

Per a l’Audiència Nacional, la distinció legal i convencional entre “dies naturals” i “dies”, reconeguts, per als permisos llargs i curts, respectivament, té una gran rellevància jurídica i revela que el legislador i els negociadors col·lectius han volgut donar diferent tractament a aquests dos permisos, atès que la menció als dies naturals comporta que el seu còmput inclogui dies feiners i no laborables, igual que passa amb les vacances anuals.

Al contrari, considera que la menció a “dies”, prevista per als permisos de curta durada, s’ha d’interpretar necessàriament com a feiners, ja que si la intenció del legislador o dels negociadors del conveni hagués estat equiparar aquests dos permisos, hauria utilitzat també l’adjectiu de “dies naturals”. D’aquesta manera i seguint la interpretació donada per l’Audiència Nacional:

En aquest punt, l’Audiència Nacional contradiu el criteri que el Tribunal Suprem havia mantingut fins ara de traslladar l’inici del permís per matrimoni al primer dia feiner quan l’enllaç té lloc en dia no feiner, i assenyala que la preposició “des de” denota el temps en el qual s’origina o ha de començar a comptar-se una cosa, i l’Estatut no diu que el dret al permís per matrimoni s’activi a partir de l’endemà al fet causant, ni la conjunció copulativa “i” denota cap condició. Si no fos així, el permís s’activaria des del primer dia de feina, perquè els permisos comporten efectivament absentar-se de la feina, s’hauria de concloure que els quinze dies de permís haurien de correspondre a dies feiners, cosa que xocaria frontalment amb la concessió de dies naturals prevista a l’article 37.1 a) de l’ET.

A més a meés, aquests dies han de ser laborables, atès que no es pot parlar de permís retribuït “curt” si no s’inicia en dia feiner, per tal com en els dies no feiners no és necessari demanar permís. Això no implica que hi hagi desvinculació del fet causant, tenint en compte que es tracta de permisos de curta durada, que tenen com a finalitat atendre les múltiples contingències que puguin presentar-se arran dels suposats protegits, que no poden realitzar-se normalment en dies no feiners.

En qualsevol cas, la regla d’activar el permís el primer dia hàbil des que es produeixi el fet causant no s’aplica al permís per trasllat del domicili habitual, que ha de recaure, necessàriament, en feiner. Si no s’admetés així, no es tractaria d’un permís retribuït, i no hauria de concedir-se si el trasllat es va fer dia no feiner, ja que es desvincularia de la seua causa. Si bé podria passar que el trasllat exigís més d’un dia, la qual cosa hauria de ser objecte de prova en el supòsit concret.

Finalment, pel que fa als permisos de contingut essencialment finalista (com els que es concedeixen per matrimoni de parents, concurrència a exàmens o assistència a consultori mèdic en el marc de la jornada laboral), necessàriament han de produir-se en dies en els quals existeixi obligació de prestar serveis, de manera que si no es presenta aquesta coincidència no es genera dret a cap permís.

En tot cas, s’ha d’advertir que les expressades sentències dictades per l’Audiència Nacional no són vinculants quan que no generen jurisprudència, per la qual cosa serà de nou la Sala Social del Tribunal Suprem la que o bé confirmi el seu criteri (que serà el més probable) o el modifiqui.