Transició energètica = pujada del cost de l'energia?

Des de l’any 1997 que acumulem errors pel fet de no actuar d’una manera planificada, de realitzar polítiques energètiques poc valentes i més pendents de la foto que de pretendre buscar una solució real i, per damunt de tot, una solució que aconsegueixi obtenir un sistema elèctric de baixes emissions contaminants unides a un cost assumible de l’energia molt per sota de l’actual.

Per poder prendre decisions el primer que hem de tenir clar és el funcionament del nostre mercat i tenir molt clar que les decisions que provinguin directament de la regulació mai no porten a bon port, és molt millor prendre mesures regulatòries que provoquin estímuls al mateix mercat i aquest es mogui en la línia que busquem. Passo a explicar-me. La política de l’anterior govern defensava les centrals de carbó com a mesura per frenar la possible pujada de la tarifa elèctrica, però defensar el carbó és fer trampes al solitari si el que busquem és la descarbonització del país. D’altra banda, l’actual govern defensa el contrari, és a dir, el tancament de totes les centrals de carbó el 2020 i la centrals nuclears el 2028, sense tenir en compte quins efectes immediats provocaria aquest tancament. També es pot dir que aquesta era la idea inicial d’aquest govern i sembla que ja està rebaixant aquestes expectatives, segons la meua opinió, de manera encertada. La realitat és que ni una idea ni l’altra tenen gaire sentit ja que són decisions que no són provocades pel mateix mercat i, si volem protegir el carbó, estem aferrant-nos a una realitat que no ens porta a res, ja que el mateix mercat acabarà imposant-se, i si volem tancar les centrals d’un dia a l’altre tindrem seriosos problemes d’estabilitat del sistema i de fortes pujades de preus; ara bé, la mesura que ha pres la Unió Europea en la línia de reducció d’assignació de drets d’emissió de gasos contaminants als estats membres és una bona decisió regulatòria perquè provoca que el mateix mercat d’emissions de CO2 es dispari (hem passat de tenir un cost d’emissions de CO2 de 4 euros a començaments d’any a 23 euros a dia 7 de setembre). Això provoca que les centrals més contaminants, és a dir, les centrals de carbó, incrementin els seus costos de producció fins al punt d’estar a prop que el gas, que és menys contaminant, desplaci el carbó en les subhastes. Aquest seria el primer pas en la descarbonització sense forçar cap tancament, ja que el mateix mercat ho farà ineficient; el problema el trobarem que es creu que el preu del cost d’emissions de CO2 que provocaria aquest canvi de tecnologia, de carbó a gas, és al voltant de 25 € TM d’emissions de CO2 a Espanya i a Alemanya a l’utilitzar carbó més eficient es creu que fins als 35 euros TM d’emissions no s’aconseguirà desplaçar l’esmentada tecnologia, però bé, això és una altra guerra que ja analitzarem en un altre article. Aquests increments, alhora, provoquen una pujada molt important dels costos de generació elèctrica, arribant a incrementar el preu de l’energia fins a un 30 per cent. Què aconseguim amb això? Doncs bé, està clar, així de sortida, que si aconseguim apujar el preu de la llum sembla que gaire positiu no és, però miraré de donar llum a aquest enigma. Si aconseguim apujar el preu de l’energia un 30 per cent, com està succeint actualment, provocat per la pujada del cost d’emissions de CO2, les inversions en energies renovables passen a ser molt més rendibles i atractives per a l’inversor, ja que la partida d’ingressos, amb el model que tenim de subhasta del mercat elèctric, on totes les tecnologies cobren el preu marginal, passa a incrementar-se un 30 per cent. Per tant, si el nostre objectiu és aconseguir la descarbonització del planeta, anem en la bona línia, serà el mateix mercat el que desplaçarà les generacions contaminants fins a aconseguir, en un breu espai de temps, un mix energètic molt menys contaminant que l’actual i ens donarà una posició molt avantatjosa en un futur pròxim, amb costos energètics molt per sota de la resta de països, ja que una vegada amortitzades aquestes inversions el cost de generació renovable estarà molt per sota del dels combustibles fòssils, ja que la matèria primera és gratuïta; sol i vent (cas a part seria com estabilitzem el sistema i amb quines tecnologies). Quan al principi he dit que hem de conèixer el nostre mercat per després actuar, em refereixo al fet que sembla que a la gent que ens governa l’ha agafat per sorpresa aquesta pujada. De l’anàlisi que es desprèn dels seus comentaris, culpen de la pujada del preu de l’energia l’augment dels comodities, l’increment del cost del CO2 i l’onada de calor al Nord d’Europa. Tots aquests factors excepte la pujada de les emissions de CO2 són circumstancials, és a dir, per a mi una anàlisi de per què al mes d’agost ha resultat car no m’interessa per a res, a mi m’interessa saber per què tenim els preus de futur fins al 2022 un 30 per cent més cars que a començaments d’any, i si aquesta tendència segueix a l’alça o no. Quan des de la Unió Europea es va modificar el reglament que fa referència a la reducció de drets de gasos contaminants, implícitament buscava el que està succeint, i no s’ha de veure com una cosa dolenta, sinó com un encert, si tots estem compromesos realment amb el Tractat de París. Fa un any, tothom criticava el sistema d’assignació de drets d’emissió perquè no incentivava de cap manera l’esforç en reducció d’emissions i, ara, està clar que passa el contrari, però com que no sabem gaire bé què és cada cosa, ens trobem que fins i tot els defensors del tancament de les centrals de carbó i nuclears han criticat que el mercat especulatiu hagi provocat una pujada en els costos d’emissions de CO2 quan haurien de ser els primers a alegrar-se’n, ja que com abans entenguem que són els mercats els que s’ha de convèncer per buscar determinats objectius, abans començarem a aconseguir els nostres objectius. Una vegada tenim clar que l’increment dels costos d’emissions de CO2 és positiu, per al compliment dels tractats de París i per poder escometre les inversions necessàries per a un bon procés de descarbonització del país, hem d’analitzar què hem de fer per no morir en l’intent.

Hem d’entendre que una transició energètica és un procés llarg i que per arribar a un bon final hem de ser molt conscients de què ens trobarem en cada pas per no anar fent voltes un any rere un altre en funció dels altaveus que escoltem. Hem dit que l’increment de costos d’emissions de CO2 provoca i continuarà provocant increments en el cost de l’energia i això està clar que no és bo per a ningú, ni per a les famílies que ja estan tenint moltes dificultats per escometre el cost de la factura de la llum, ni per al sector empresarial que ha de competir en un món global amb costos energètics molt superiors a la seua competència, en molts casos extracomunitària.