Els països emergents pateixen la deriva de Trump

La recent Assemblea anual de l’FMI i del BM celebrada a Bali va deixar un clar missatge: els riscos financers i geopolítics van enfosquint l’horitzó econòmic mundial.

En va destacar dos: a) els efectes de la política monetària dels EUA que va posar punt final a una etapa d’expansió dopada per uns baixos tipus d’interès i, b) l’alerta davant d’una recrudescència de la guerra comercial iniciada entre els EUA i la Xina. Un conflicte que també perjudica les perspectives de creixement de la Unió Europea, el Japó, Corea del Sud i d’altres economies avançades. I en el cas de la UE, se li sumen un incert Brexit i els temors que Itàlia pugui provocar una altra crisi del deute a la zona euro.

Però les principals víctimes són els països emergents i en via de desenvolupament, principalment els excessivament endeutats en dòlars. L’Argentina i Turquia van ser les primeres a veure caure la cotització de les seues divises, el pes i la lliura, fins a un 50% i un 40% des de principis d’any. Però també el Brasil, Indonèsia, les Filipines, Sud-àfrica, Rússia i d’altres han patit una important fuga de capitals, ara atrets per la major rendibilitat, estabilitat i seguretat que ofereixen els mercats financers dels EUA. La vulnerabilitat dels emergents serà més gran si prossegueix una escalada de proteccionisme comercial impulsada per Trump que podria frenar les seues exportacions de béns industrials i matèries primeres. I s’hi poden sumar els riscos geopolítics internacionals i interns. L’últim, un altre incendi diplomàtic provocat per l’Aràbia Saudita després de l’assassinat del periodista Jamal Khashoggi en un Orient mitjà que continua sent la regió més perillosa i convulsa del món, on es concentren les principals reserves de petroli i gas del planeta.

L’America First augmenta les incerteses mundials. Trump oblida les grans responsabilitats internacionals, polítiques i econòmiques dels EUA com a primera superpotència mundial. Però continua aprofitant els seus privilegis exorbitants com són la primacia del dòlar en les transaccions financeres i comercials internacionals i la posició dominant de les multinacionals nord-americanes als mercats mundials. La fuga de capitals des dels països emergents als EUA també s’explica per aquest rol del dòlar, la divisa regna en el sistema financer mundial, més estable, fàcil de convertir i de vendre i comprar als mercats financers. Avui, el 60% de les reserves de divises dels bancs centrals estan constituïdes en dòlars. Una posició que Trump utilitza per pressionar sense miraments els altres estats a renegociar els acords comercials vigents, com va passar amb el NAFTA i altres acords comercials. Una estratègia que li servirà per arrancar concessions de Mèxic o Corea del Sud. I, possiblement, també amb la UE i el Japó, que necessiten continuar exportant als EUA. Però caldrà veure què passarà amb la Xina, considerada per Trump com el seu gran adversari estratègic, tant políticament com econòmica.

Els EUA se sent fins ara guanyador gràcies a l’estatus privilegiat del dòlar, que li va permetre sempre endeutar-se amb menys cost perquè la resta del món el va ajudar a finançar els seus dèficits comprant bons del tresor nord-americans. Però, a mitjà o llarg termini, l’actual posició del dòlar perdrà gradualment pes específic. Avui l’economia creix dopada per una generosa reforma fiscal, les inversions, sobretot en infraestructures, el retorn de capitals forans i també de part de la producció de les multinacionals. Però ho fa a costa de desestabilitzar el sistema financer i comercial mundial, debilitant el rol de les vigents Institucions internacionals, entre les quals l’OMC. I la prepotència de l’impetuós Trump va incrementant la llista dels seus enemics i fòbies personals. L’últim exabrupte va ser criticar la Reserva Federal dels Estats Units. Una posició que fa créixer les inquietuds davant d’una evolució excessivament alcista de la borsa de Wall Street, que pot conduir a un gran ajustament corrector. Però els canvis en les polítiques monetàries i també comercials no afecten en la mateixa mesura tots els països emergents a causa de la seua gran heterogeneïtat. Segons l’FMI, la Xina i l’Índia creixeran un 6,6% i un 7,3% l’any 2018. Tenen una enorme dimensió territorial i humana amb un enorme potencial de creixement basat en els seus colossals mercats interiors. La renda per càpita xinesa només representa encara el 15% dels EUA. L’Índia tan sols el 3%. Rússia creixerà un 1,7% afavorida per l’increment del preu dels recursos energètics. En canvi, la situació al Brasil és més preocupant. El Brasil va celebrar ahir 28 d’octubre la segona volta d’unes eleccions presidencials guanyades per l’exmilitar dretà i populista Jair Bolsonaro. La principal economia d’Amèrica Llatina es va disparar als anys 2000 gràcies al potencial exportador de matèries primeres principalment a la Xina, que importava petroli, gas, ferro, soja, etc. Però els xinesos van inundar Amèrica Llatina de productes manufacturats barats que van frenar la industrialització i també la competitivitat de les PIMES sud-americanes. L’economia va caure i després va entrar en recessió, i el deute es va disparar fins al 84% del PIB. Però el principal càncer va ser la corrupció endèmica que corromp les institucions del país que, sumada a la falta de seguretat en un país que va registrar 63.880 homicidis el 2017, va aplanar el camí de Bolsonaro.