Escalada verbal perillosa contra Sánchez

Superat el temut 21-D, amb el Consell de Ministres a Barcelona repudiat per l’independentisme, el balanç és polèmic. L’essencial és que el Govern d’Espanya s’hagi reunit en Consell a Barcelona com a manera més directa de dir que Catalunya és Espanya.

Aprovació per la meitat dels catalans queixosos d’estar desemparats per l’Estat –que van aplaudir el discurs del Rei Felip VI– i enuig de l’independentisme, que va assegurar que mai més, després de l’atziac 1 d’octubre, un President del Govern espanyol no podria trepitjar Catalunya. Les protestes van ser sorolloses però limitades i es va agreujar la seua guerra interna.

Arreglar no es va arreglar res substancial ja, encara que caldrà mesurar la repercussió dels gestos cap al catalanisme moderat de la visita en si mateixa, de restituir la dignitat a Lluís Companys, president de la Generalitat afusellat pel franquisme a Montjuïc, o de concedir a l’aeroport de Barcelona el nom d’un altre President, Josep Tarradellas, el polític que imitava De Gaulle en públic i en privat advertia del perill que constituïa Jordi Pujol.

Si tot es va fer per “desinflamar”, amb algun resultat positiu en l’empresariat català que va murmurar i fins va xiular Torra en el sopar de la patronal, el cert és que el 21-D deixa com a herència una escalada verbal preocupant, que tensa encara més el clima polític espanyol. En competició oberta per les paraules més dures, han destacat Pablo Casado (“traïció”), Albert Rivera (“humiliació”), Vox (“infàmia”), Elsa Artadi (“per aquests acords no feia falta venir”) i, afegint-se a aquest selecte grup, els socialistes Lambán i García Page. Dos perles de col·lecció.

Però el que ha passat a Barcelona aquests dies ha ofert altres imatges noves. Per exemple, l’enfrontament entre independentistes pacífics i violents, que va caldre separar.

Des de la presó de Lledoners, Oriol Junqueras havia donat ordre de distanciar-se de la violència. La fractura és profunda i s’aprecia fins i tot al programa Polònia, de TV3, on, per sorpresa per a tothom, es criticava la inoperància del Govern i es ridiculitzava Torra, esport que practiquen en privat fins i tot alguns dels seus consellers. “A què es dedica Quim Torra?”, li pregunten a la paròdia Elsa Artadi, consellera de Presidència. Confessa que no ho sap. La ciutadania catalana sí: a parlar per telèfon amb Puigdemont, que és el que mana, i a agitar animant les mobilitzacions.

Que Sánchez es reuneixi amb ell resulta xocant, però, mentre hi hagi autonomies, el President de la Generalitat serà el representant de l’Estat espanyol a Catalunya. Durant la trobada hi va haver un forcejament perquè Quim Torra es va entossudir que la fotografia oficial dels sis polítics –tres i tres– es fes asseguts i Pedro Sánchez s’hi va negar perquè no va voler donar una imatge de “cimera bilateral”, com exigia Puigdemont.

Esperançadora és també la imatge de la coordinació policial aquell dia: un comandament únic davant l’intent de sabotatge, amb Guàrdia Civil, Mossos i Policia Nacional a la taula. Resultat operatiu satisfactori i normalitat professional.

Amb tot, el risc ha estat molt alt i hi ha qui valora dins del PSOE que Sánchez s’arrisca tant només per durar un any més en el càrrec. Si les coses haguesisn anat d’una altra manera, la policia dels Mossos s’hauria desacreditat i estaria més a prop l’aplicació d’un 155 més dur i durador com reclama Rivera, o indefinit, segons Casado. “L’aplicació el 2017 de l’article 155 de la Constitució va ser un fracàs polític però un èxit jurídic”, assenyala el diputat Antonio Hernando. “Amb només utilitzar el telèfon, Rajoy i Puigdemont l’haurien evitat”, assenyala.

Sánchez

va més enllà amb la seua visita i desconcerta. Mantenir la política de diàleg, malgrat que molts no l’acceptin, és una opció que ja veurem si resulta. Però els qui la critiquen han de precisar la seua alternativa. De moment només coneixem paraules gruixudes. Com la referència a la “guerra civil que busca Torra”, segons Casado. Escalada verbal perillosa.