Sobre la llengua

A més de cert diàleg absolutament definitori de com van les coses a la societat catalana, aquests dies també s’ha fet viral un vídeo d’un concert de Joan Manuel Serrat a Barcelona. S’hi pot sentir un espectador cridant-li: “Canta en català, que som a Barcelona!” i la resposta del cantant. Resposta ben mesurada, per cert.

Fa uns mesos, la Universitat de Lleida concedia a Joan Manuel Serrat el títol d’honoris causa. Els que vam tenir la sort d’acudir-hi, vam poder escoltar un discurs en el qual a més de reivindicar-se a si mateix com un xarnego, feia un elogi de la comprensió de la diversitat i de la tolerància de la diferència que va aprendre a casa i al carrer, aquest fill de pare català i mare aragonesa. El discurs està penjat al web de la Universitat de Lleida. Els el recomano. És un exercici entranyable de records d’infantesa i joventut, del plaer de cantar i no hi trobaran pas ressentiment ni rancors passats o actuals.

A Joan Manuel Serrat l’han criticat per cantar en català i per cantar en castellà. Com si les dos coses fossin incompatibles. Com si tenir dos llengües i utilitzar la que li ve de gust en cada moment fos una anormalitat. Com si ser bilingüe per herència familiar no fos el més desitjable a banda del més comú a la societat catalana. Quan Ciutadans va entrar a l’Ajuntament de Lleida el 2015, un dels propòsits que teníem era precisament aconseguir que aquesta normalitat d’ús indiferent del català i el castellà a la societat, al carrer, també es dugués a terme a l’administració pública de Catalunya. I vam trencar un dels tabús més purs a les administracions catalanes: l’ús del castellà als plens de l’Ajuntament i la Diputació de Lleida va deixar de ser una anomalia criticada i rebutjada pels intolerants per passar a ser una cosa habitual en les nostres intervencions. Els quatre regidors del grup municipal de Ciutadans utilitzen als plens i comissions la llengua que desitgen. Sense quotes i sense imposicions. En completa llibertat. I vam voler que això mateix succeís amb la llengua de relació dels veïns de Lleida amb la seua administració. Que poguessin escollir-la en plena llibertat i sense haver de donar explicacions a ningú. Aquesta mesura, injuriada fins a la nàusea pels partits separatistes i pels que, sorprenentment, diuen no ser-ho però sempre actuen com si ho fossin, no responia a un caprici del nostre partit. Responia a la realitat social que tossudament es rebel·la contra el relat oficial separatista. I així ho demostra una enquesta realitzada per Gesop el gener del 2017, amb un mostreig de 1.600 entrevistes i amb un error de 2,5 per cent a tot Catalunya.

A la pregunta de com creuen els ciutadans que hauria de ser l’ensenyament obligatori a Catalunya, un 1,2 per cent no es pronuncia, el 0,5 per cent respon que només en castellà, un 8,8 per cent considera que només en català, un 14,4 per cent que bilingüe en català i un castellà i l’aclaparador 75,6 per cent restant declara que hauria de ser trilingüe en català, castellà i anglès. Just l’aposta programàtica del partit més votat a les eleccions del 21-D a Catalunya.

Així que no ho dubtin: davant dels cridaners intolerants, ja sigui en concerts de música o en altres àmbits, Ciutadans continua lluitant per aconseguir que aquesta normalitat en l’ús indiferent d’una llengua o una altra que reclama la societat catalana sigui una realitat a l’administració pública. I en l’àmbit musical, un cantant com Joan Manuel Serrat alguns l’admirarem per la qualitat dels seus versos i de les seues cançons. No per l’idioma en què les canta.