Democràcia bàsica i elemental

Haig de confessar que em dol haver d’escriure aquest article, perquè se suposa que els conceptes que hi exposo la ciutadania ja els hauria de tenir ben assumits i els polítics electes encara més. No sé, però, si perquè alguns dirigents polítics es van saltar alguna lliçó de democràcia bàsica i van fer pila o perquè el Reino de España cada cop té més vocació d’autarquia política, però em sembla que s’haurà de seguir insistint en allò que és obvi.

De tant en tant, en Sánchez i els seus acòlits locals (Iceta, Cunillera o Granados) van repetint la mateixa cançó: que els referèndums divideixen. Tot i que ja sabem que en realitat no es refereixen pas a tots els referèndums, sinó només al que reclamem els catalans, la frase constitueix una barreja de cinisme, demagògia i falsedat colossals. I hi volia afegir d’ignorància, però ni els faig tan curts ni tampoc tan ingenus.

Un referèndum no deixa de ser una votació mitjançant les urnes com qualsevol altra, per expressar-hi col·lectivament una opinió política. Per tant, si un referèndum (que al cap i a la fi només versa sobre una qüestió concreta) divideix, vostès poden imaginar-se perfectament el que poden arribar a dividir unes eleccions, on la població es pronuncia sobre multitud de qüestions. D’altra banda, acudir a les urnes no solament no divideix, sinó que constitueix l’única manera civilitzada de dirimir les divisions prèviament existents a la societat. És a dir, excepte a les dictadures, a la resta de comunitats polítiques quan la ciutadania està dividida sobre una qüestió (la que sigui) les urnes decideixen qui té la majoria i qui no, per tal que la divisió no paralitzi la presa de decisions i el criteri dominant pugui imposar-se democràticament. Per tant, en el cas que fos cert que les urnes poden dividir (en lloc d’expressar l’abast de la divisió preexistent) en el pitjor dels casos dividirien entre majories i minories, un forma prou plausible, diria jo, de resoldre un conflicte.

Què passa en una societat quan la divisió ja existent no pot expressar-se civilitzadament a les urnes? Doncs poden passar unes quantes coses, però cap de positiva ni de desitjable. Pot passar que allò que no es pot votar, perquè uns quants dèspotes han decidit que és tabú, ho reivindiquin al carrer grups indignats emprant la força. Pot passar, també, que els qui consideren que són majoria, i per això no se’ls permet votar, deixin de creure en la democràcia participativa i les institucions. I pot passar, finalment, que els qui no poden votar acusin amb raó als qui ho impedeixen de tirans i de reaccionaris i els expulsin de qualsevol consens. És a dir, si en un país una majoria de ciutadans o un grup molt nombrós no pot ni tan sols expressar a les urnes allò que vol o desitja i té la convicció que li han segrestat la seva voluntat democràtica, en nom de no sé quin principi constitucional o de quina unitat pàtria, el perill de fractura és imminent.

Si bé, doncs, els referèndums no divideixen, en el cas que s’impedeixi reiteradament celebrar-los és molt probable que acabin fracturant la societat. Amb la diferència substancial que les divisions parteixen però les fractures trenquen. I no crec que passi desapercebut a ningú que una divisió, per profunda que sigui, implica la pervivència d’un espai comú, però el trencament suposa la creació de dos espais confrontats.

Els Estats Units, la Gran Bretanya o França (per esmentar tres democràcies sòlides) són avui societat profundament dividides. La Presidència de Trump, el Brexit o la revolució dels Armilles Grogues exemplifiquen la magnitud de les seves divisions. Ara bé, no són pas unes societats fracturades, perquè els seus ciutadans han pogut triar a les urnes quin president desitjaven o si volien pertànyer a la Unió Europea. I, sobretot, perquè els seus ciutadans saben que ho podran seguir fent tants cops com se’ls enxauti. S’imagina algú, per exemple, que amb l’excusa que podia dividir profundament els seu país, s’hagués vetat l’accés de Trump a les eleccions o prohibit el referèndum del Brèxit, invocant no sé quin precepte constitucional? És clar que no s’ho imagina ningú, perquè si alguns nord-americans o britànics, erigint-se en guardians de la resta, haguessin decidit què es podia votar i què no, els haurien titllat d’autòcrates. I els n’haurien titllat partidaris de totes les opcions, perquè més enllà d’allò que desitjaven votar haurien exigit poder-ho votar, fos quina fos la preferida.