Zapatero i Sánchez, dos gotes d'aigua

Ambdós han estat una mena de maledicció per a la democràcia espanyola. El primer, Zp, ens va portar a la ruïna a tots els espanyols i el seu partit a una estrepitosa derrota i el segon, probablement, acabi amb el seu propi partit i fins amb la mateixa Espanya si no ho impedim els espanyols. Els dos, Zapatero i Sánchez, emprenen les cites electorals amb ruïnosos malbarataments en forma de Pla E, xecs nadó o divendres socials.

Han demostrat fins a la sacietat la manca total d’escrúpols i de principis per assolir el poder a costa del que calgui. Han desenterrat el guerracivilisme, han ressuscitat la memòria històrica, però només per a alguns; encara que no ho han aconseguit, han intentat exhumar Franco, però han ressuscitat també el rancor, les trinxeres i l’odi i han enterrat la reconciliació de les dos Espanyes, ara més enfrontades que mai. El cordó sanitari de què acusa Sánchez els grups de Partit Popular, Ciutadans i Vox que, sigui dit de passada, governa amb separatistes, filoetarres i Podem, el va inventar Zapatero contra el Partit Popular aquí a Catalunya.

I on es fa encara més evident la similitud d’aquests personatges és en l’artera utilització de Catalunya per a les seues finalitats espúries. Va prometre ZP donar suport a la reforma de l’Estatut, que ningú no demanava, va ressuscitar una Esquerra Republicana testimonial i moribunda i va governar Catalunya i Espanya alhora, amb aquells que volien trencar-la. Era l’època dels dos Tripartits contra la força més votada, CiU. També Sánchez es va recolzar en els separatistes catalans per assolir el poder en una insòlita moció de censura. Així mateix, Zapatero va accedir al Govern en circumstàncies peculiars després de l’atemptat de l’11-M; del qual encara no se sap la veritat, però que va aprofitar el PSOE i va servir per desallotjar del Govern el Partit Popular.

Ambdós van aprofitar el separatisme per aïllar el Partit Popular encara a costa de fracturar i dividir la societat catalana com mai i el resultat ha estat que l’independentisme avivat per ZP s’ha divinitzat amb un Pedro Sánchez que s’ha convertit en un pres polític dels polítics presos. El suposat apaivagament ha estat una coartada que només ha servit per debilitar l’Estat i per trencar el bloc constitucional definitivament abandonat pel PSOE de Pedro Sánchez, que ha canviat de bàndol i pretén repetir alineació amb aquells que reiteren que no renuncien a l’Autodeterminació i a la ruptura d’Espanya.

Ni al bloqueig de govern a Catalunya i a Espanya també perquè així ho ha volgut Pedro Sánchez. Amb 47 milions d’espanyols ostatges de dos milions de separatistes dirigits des de Waterloo i des de la presó per dos fanàtics entossudits a fer-se i fer-nos mal fins al final. Així, des d’ERC ja han anunciat la seua aliança futura amb Bildu al Congrés i Carles Puigdemont ha acabat amb CiU, amb JxSí, amb JxCat i amb el PDeCAT. I l’única obsessió d’Oriol Junqueras amb Esquerra Republicana i Puigdemont amb el que sigui és acabar l’un amb l’altre, apoderar-se de Catalunya i trencar Espanya a qualsevol preu.

Aquesta és la situació en vigílies electorals. Males dades de l’atur, rebaixa del creixement econòmic, despesa pública disparada, augment del dèficit i els impostos i un President malversant milions a cop de decretassos que ens portaran a la recessió i al rescat. Obstinat a segmentar la societat espanyola amb llaços feministes, que, tanmateix, rebutgen la Presó Permanent Revisable; llaços ecologistes i llaços grocs, mentre les defenses dels colpistes, que ja són candidats per al 28-A, queden emmudides amb els testimonis dels directors de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional i de la secretària judicial assetjada a la Conselleria d’Economia per milers d’energúmens capitanejats pels Jordis.

En definitiva, una Espanya en mans dels qui volen destruir-la, que no només té greus problemes territorials i econòmics; és que el pitjor és que qui la lidera està disposat, i així ho diu, a fer el que sigui per mantenir-se al capdavant de l’Executiu i contra els que volem una Espanya unida en la diversitat que respecti i defensi la Constitució i les Lleis i el Dret com a aliment irrenunciable de la Democràcia. És l’Espanya de tots, sí. La que lidera el PP de Casado davant la de Sánchez.