El respecte a la dona. Del 8 de març a 'Rigoletto'

Ha passat el 8 de març, i tothom ha pogut notar l’arrelament i la força de moviment feminista que demana (potser seria millor dir “exigeix”) a la societat respecte i igualtat en el tracte a la dona. Hem vist, directament i/o en el mitjans de comunicació, manifestacions multitudinàries.

Hem escoltat/llegit relats de situacions discriminatòries vers la dona en el passat que mai més s’han de consentir, i en aquesta darrera setmana del 8 de març també hem sentit algunes veus que consideren insuficients els avenços obtinguts en aquest difícil camí cap a la igualtat real i efectiva

Després de la jornada reivindicativa, i festiva, del 8-M, torna la vida a la rutina de cada dia, segueixen caient els fulls del calendari, i un es queda amb un gran dubte sobre els efectes que hagin pogut tenir en la consciència i la disposició del comportament de tots, i cadascun, dels individus que conformen la societat, les proclames, les reivindicacions, i les manifestacions a places i carrers. Tenim una hiperinflació de “Dies de...”. Fa poc hem dedicat un dia al virus del papil·loma humà, i l’endemà mateix del vuit de març és dia dedicat a les persones desaparegudes. Potser caldrà pensar si la reiteració de tants senyals d’atenció té un efecte contrari i acaba portant cap al desinterès.

Veient les grans manifestacions del Dia de la Dona, és fàcil pensar que, en una majoria, existeixi un sentiment de rebuig, d’indignació i de ràbia continguda, cada vegada que escolta l’ària del tenor del tercer acte de Rigoletto, que comença dient “la donna e mobile” (la dona és variable, canvia de paraula i de pensament), enganya. En definitiva, no és de fiar. No hi ha dubte que la societat de mitjans del segle XIX, quan es va escriure l’opera Rigoletto, compartia en gran mesura la consideració sobre la dona que expressa el llibertí comte de Màntua en l’obra, però avui, en el segle XXI, és totalment inacceptable. Per aquest mes de març hi ha programades representacions de Rigoletto a l’Staatsoper d’Hamburg, i en un teatre de Viena. Més endavant, al maig, es representarà al Palau de les Arts, de València.

Des de la perspectiva que acabo d’exposar, i per conèixer l’efecte de les manifestacions i proclames del vuit de març, serà molt interessant veure si s’aixequen protestes i xiulets a la platea dels teatres quan el tenor enfila l’ària de “la donna e mobile”, perquè serà una clara manifestació de rebuig a l’establiment d’un fals i anacrònic estereotip de la dona.

És en les coses petites, senzilles, on veiem l’arrelament dels valors estimats per la societat.

La bondat i qualitat de la música de Verdi no poden justificar, per si mateixes, la reiteració d’expressions ofensives a la dignitat de la dona. Els directors de la representació poden trobar una sortida respectuosa suprimint la cançó, i mantenint la melodia, en la seva integritat, o en format reduït. Cal entendre que aquesta reducció no afecta pas la representació del drama que envolta el desgraciat bufó del duc de Màntua que, obsessionat en preservar la seva única filla dels perills del món, no s’adona que les víctimes de les seves brometes i burles s’han organitzat contra seu i el fan caure en una espiral de malvestats que acaba llevant-se la vida de la filla estimada, i es consuma així la maledicció que hom li havia llençat un dia.

Amb aquestes ratlles no es tracta pas d’iniciar un moviment contrari a Rigoletto, sinó només de manifestar un sentiment personal de rebuig a la lletra d’una determinada ària de l’obra, que canta el tenor, encarnació d’un llibertí, en el tercer acte, i que ha tornat a aflorar coincidint amb les celebracions del Dia de la Dona.