En el nom de Déu

Aquest és el tipus d’article que mai m’agradaria escriure. En tot cas, demano per anticipat disculpes per si pot ferir la sensibilitat d’algun sector creient. Però crec que per raons de justícia, coherència i ètica ho he de fer, i perquè, a més, estic dolgut, molt dolgut, pel comportament d’alguns membres de l’Església catòlica.

Em van educar tant a l’escola com en la família, en la religió catòlica i amb els seus valors espirituals, i no puc tolerar el que està passant des de ja fa molt de temps. Cada dia que passa hi ha un degoteig de notícies sobre abusos sexuals i violacions de nens i nenes per part d’alguns representants de l’Església (capellans, bisbes, cardenals...), abusos que també afecten les monges, especialment d’Àfrica i Àsia (forçades a avortar per evitar la prova del delicte i continuar amb la impunitat que ha imposat sempre el fet de portar sotana). L’última notícia arriba des d’Austràlia. El Tribunal del comtat de Victòria va sentenciar l’extresorer de la Santa Seu, número tres de la cúpula del Vaticà i la persona de més confiança del Papa Francesc, el Cardenal George Pell (77 anys), a 6 anys de presó per haver abusat de dos nens del Cor de Melbourne durant la dècada dels 90. Un cop dur per a l’Administració del Vaticà. Una tremenda patacada a la imatge de l’Església, a la idea de transparència i a la política de la tolerància zero que volia imposar el Papa durant el seu pontificat i, tot això, després de la cimera del mes de febrer, que es va celebrar al Vaticà, en què es va prendre una sèrie d’acords per castigar els abusadors, siguin els qui siguin.

Abusar d’un nen o nena és un greu delicte de pederàstia. Cada dia estan aflorant contínues denúncies contra membres eclesiàstics. Episodis foscos d’abusos que haurien de causar humiliació i vergonya a una Església que, durant massa temps, ho ha tolerat amb el seu silenci còmplice, amb les seves resistències internes i amb la seva passivitat. L’abús sexual és, simplement, un abús de poder i la intromissió prepotent d’un clergue en una família, a l’aprofitar la vulnerabilitat emocional i econòmica de certes famílies. El problema corroeix la institució eclesiàstica, perquè es basa en la confiança que inspiren capellans i bisbes en els fidels. L’Església està perdent credibilitat. S’ha d’acabar amb l’encobriment, atès que és un delicte. El perdó ja no és suficient. Cada acusació ha de ser investigada i mai amagada. Qui sigui el culpable haurà de ser castigat. Qui sigui un risc no ha d’estar ni un minut més a l’Església. A les víctimes se les ha d’escoltar i entendre i saber que són una ferida molt greu en el cos de l’Església. Particularment, em costa d’entendre que una part del clergat abusi, violi i s’aprofiti de nens i nenes, menors d’edat, i actuï sempre emprat en la impunitat, i que els pares els han deixat en les seves mans, amb total confiança, per educar-los i custodiar-los. Són homes de Déu, violadors de cossos i d’ànimes i depredadors de la fe. “L’Església té un problema molt greu: un patriarcat mil·lenari que suporta una tensió molt forta, entre la paraula de Déu i la naturalesa de l’home i entre el celibat i la pederàstia” (Xavier Mas).Crims molt greus comesos sota un mant de silenci i total opacitat. Per què en lloc de posar aquests fets tant greus en mans de les lleis de Déu no els posem en mans de les lleis humanes? Si des de fa molts anys hagués intervingut la justícia civil i penal, amb tota seguretat, no estaríem lamentant-nos d’aquests atemptats als dret humans.

L’Església ha de reconèixer aquestes agressions, demanar perdó i començar de forma seriosa i responsable a depurar el clergat i expulsar tots els culpables d’abusos dels seus càrrecs que, de forma tan impune, han abusat sexualment de criatures, novicis i monges.

Tots els abusadors sabien que la llei de prescripció de delictes, fins ara, eren terminis molt curts i, a més, sota l’excusa de preservar el bon nom de la institució, amagaven el cas i esperaven uns anys a l’objecte que el delicte prescrivís. Per arribar aquí, no les importava en absolut intimidar i acovardir el testimoni. Els jerarques de l’Església mentien i apartaven el presumpte abusador perquè passés desapercebut, encara que continuava mantenint contacte amb menors. “Quan havien rebut moltes denúncies de l’abusador, el que feien en lloc de portar-lo a la justícia era enviar-lo a un retir espiritual o el jubilaven en una residència de capellans. Ja que no podien ser imputats, feien la seva vida amb total normalitat” (Albert Soler).

S’ha de canviar la llei, però sobretot ha d’haver un gran moviment social perquè la societat civil canviï de mentalitat. La por de les víctimes ha de passar al costat dels depredadors sexuals.

Finalment voldria fer algunes reflexions. Crec que la societat laica hauria d’assumir més protagonisme en detriment del clericalisme. L’Església hauria de tenir una estructura piramidal invertida: “És l’hora dels laics i cal recordar que les dones no són un problema, sinó la solució” (Codina). S’ha d’acabar amb la discriminació de la dona. Les dones religioses, a més d’abusos, pateixen discriminacions laborals i salarials i són relegades a un paper de segona fila. “Quan arribarà el temps en el qual es pugui ordenar una dona i que pugui fer missa i liderar de la mateixa manera que fan en altres esglésies cristianes?” (Xavier Mas). Quan arribarà el moment en el qual les dones ocupin un lloc que els correspon dins de l’estructura eclesial? Quan l’Església superarà el celibat? El clericalisme, segons el Papa Francesc, és una lepra de l’Església, empara l’abús dels poderosos i també explica els abusos sexuals. El clericalisme impedeix plorar amb qui plora i riure amb qui riu.

Necessiten una església totalment renovada. Els seus dogmes estan allunyats de la realitat. Hi ha un desfasament teològic, una moral que utilitza la por per mantenir els fidels i una litúrgia “inintel·ligible per a molta gent i que es poc participativa i poc festiva” (Víctor Codina).

Una Església que respecta els nens i les nenes també es tracta d’una església més justa, oberta i més democràtica. L’Església ha d’afrontar aquesta situació per justícia, per honestedat i fer-ho amb transparència i valentia.