Una reforma més del Codi Penal

Això és a causa de l’existència de demanda social, la qual cosa és una realitat, sobretot, davant de l’increment d’accidents en els quals resulten afectats vianants i ciclistes per imprudència en la conducció de vehicles a motor o ciclomotor. I això malgrat que en l’última dècada (2008-2018), i segons dades de la Direcció General de Trànsit, el nombre de morts en accident de trànsit ha disminuït un 46%, al passar dels 2.180 morts el 2008 a 1.180 finats el 2018, sent que els desplaçaments de llarg recorregut han augmentat en un 5%, el parc de vehicles en un 9% i el cens de conductors en un 13%.

Però, malgrat això, les xifres ens diuen que es va confirmant que existeix un augment dels usuaris vulnerables morts (ciclistes i vianants), assolint l’any passat, el 2018, el 35% del total.

Davant aquesta realitat, el legislador reforma el Codi penal sobre tres eixos: a) la introducció de tres supòsits que es consideraran imprudència greu per disposició de la llei; així com una interpretació autèntica de la imprudència menys greu; b) l’augment de la punició d’aquest tipus de conductes; c) la introducció del delicte d’abandó del lloc de l’accident.

Respecte al primer punt, es dóna carta de llei al que la judicatura ja resolia –a instàncies del Ministeri Fiscal en aplicació de la seua circular 10/2011 sobre seguretat viària–: considerar conducció temerària quan es presenti un risc concret per a la integritat de les persones si condueix a més seixanta quilòmetres per hora a la via urbana o en vuitanta quilòmetres per hora a la via interurbana a la permesa reglamentàriament, o es conduís sota la influència de begudes alcohòliques, drogues tòxiques, estupefaents o substàncies psicotròpiques.

En segon lloc, i referent a l’augment de les penes, aquestes poden elevar-se fins als nou anys en el cas de morts, o morts i ferits greus causats per la imprudència en la conducció de vehicles a motor. En aquest punt, sembla decisiva la intervenció, novament, dels metges forenses per valorar el mal dels lesionats en aquests sinistres que haurà de ser necessàriament greu per alçar-se penològicament.

En un altre ordre de coses, també pot incrementar-se la pena quan hi hagués una pluralitat de persones que pateixin lesions que comportin pèrdua o inutilitat d’un òrgan o membre principal o no, o d’un sentit, impotència, esterilitat, o una deformitat somàtica o psíquica o quan aquest nombre de lesionats sigui molt elevat, sense que quedi especificat enlloc quan el nombre és o no elevat o ho és en excés, concepte jurídic indeterminat que haurà de ser aclarit jurisprudencialment, amb tot el que això comporta (inseguretat jurídica).

Finalment, en tercer lloc, s’introdueix un delicte ex novo, el d’abandó del lloc de l’accident, que va més enllà del tradicional delicte d’omissió del deure de socors. És un nou delicte contra la seguretat viària que pretén castigar “la maldat intrínseca en l’abandó de qui sap que deixa enrere algú que podria estar lesionat o fins i tot mort”. A quí rau, doncs, la seua principal crítica, que es castiga la falta de solidaritat sense exigir que realment el subjecte que té legítimes expectatives d’ajuda en cas d’accident estigui en perill manifest. Que necessiti aquesta ajuda. I és que només requerirà que es pateixin lesions greus i que no s’auxiliï.

En definitiva, reforma penal en l’àmbit de la seguretat viària que pretén satisfer les exigències de la ciutadania respecte a la protecció dels usuaris més vulnerables, ciclistes i vianants, que resulten lesionats greument en un accident de circulació.

Ja veurem aquesta reforma on ens porta.