Investidura fallida

I per això, comptem amb la força i la legitimitat d’una majoria social clara (el 80% entre independentistes i no independentistes) que demana un referèndum d’autodeterminació com a única eina democràtica per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya.

Durant la campanya electoral de les eleccions Generals, des de la nostra formació vam ser molt clars quan arreu repetíem que nosaltres faríem tot el possible per evitar un govern entre les forces de la dreta i l’extrema dreta. Un pacte, el del “trifachito”, que hem vist que no només s’ha constituït a Andalusia, sinó que darrerament s’ha reproduït a altres àmbits de l’Estat.

Però també vam insistir que ens inquietava molt saber quin PSOE ens trobaríem passades les eleccions. Si el PSOE del 155, en el context d’un pacte de centredreta amb Ciutadans, o bé un PSOE en coalició amb Unidas Podemos.

D’aquests tres escenaris, és evident que, per mínimes que siguin, l’únic que ofereix unes certes garanties per poder obrir espais de diàleg era un govern de coalició entre PSOE i Unidas Podemos amb el paper important dels Comuns. Malgrat ser conscients que no seria gens fàcil i amb un PSOE avui acèrrim defensor de les essències del constitucionalisme, quatre anys de legislatura sense una majoria absoluta donaven prou marge i prou recorregut.

I per aquest motiu vam ser molt explícits quan vam dir en campanya que no ens oposaríem a un govern de coalició PSOE i Unidas Podemos. Per nosaltres, no serà.

Per tot plegat, i en aquest context, ens hem oposat sempre al “bloqueig”, al “no a tot” o al “com pitjor, millor”. Hem vingut a Madrid a fer política i, malgrat que molts desitjarien aïllar-nos, l’única manera d’encetar espais de diàleg és ser proactius en tots els àmbits de la política parlamentària. El diàleg, com a premissa de l’exercici polític.

I això, no es pot fer sense l’exercici de responsabilitat i, sobretot, grans dosis de generositat. Tenim amics i companys a la presó i a l’exili, i tot i que el dolor ens empeny a reaccionar emocionalment, com diu l’Oriol Junqueras, malgrat que ens costi a tots, hem d’obrir ponts de diàleg amb el contrincant.

Malauradament, ara per ara, la investidura ha estat un fracàs precisament per irresponsabilitat i falta de generositat de l’esquerra espanyola. Han pesat més aquelles dinàmiques que precisament hem patit els catalans: la intransigència i el no-diàleg. I s’ha evidenciat la manca de mecanismes i d’espais de diàleg entre ells mateixos per construir un projecte d’acords polítics. Imagineu-vos, doncs, el tracte amb nosaltres.

L’escenari que s’obre ara al setembre no és gaire optimista i dibuixa un horitzó amb moltes incerteses. La més perillosa és la convocatòria de noves eleccions que doni una segona oportunitat als partits de la dreta i de l’extrema dreta. Però també escenaris d’acord entre PSOE i Cs o PP. Escenaris que, tots hi convindrem, no són gens favorables al diàleg.