Catalunya és una societat dividida?

Això, si més no, és el que van repetint insistentment els qui s’oposen, en realitat, que sigui considerada com una nació política amb dret a l’autodeterminació. És a dir, negant-li el dret a decidir el seu futur polític, contribueixen substancialment a dividir-la sense oferir alternatives, els mateixos que ressalten que té un problema de convivència.

El Brexit ha dividit els anglesos, el mandat de Trump els nord-americans i la deriva islamista d’Erdogan els turcs, però en aquests països a ningú se li ha acudit no acudir a les urnes per dirimir l’abast de la divisió, perquè, si no, deixarien de ser democràtics.

Ara bé, ja voldrien aquestes societats esmentades poder exhibir el grau de consens existent a Catalunya sobre el seu futur polític. Si preguntéssim als catalans si desitgen que la Generalitat gaudeixi de sobirania en àmbits clau, dues terceres parts, pel cap baix, respondrien inequívocament que sí. Una altra cosa ben diferent és si els demanem si són partidaris d’un estat independent obtingut en oberta confrontació amb l’Estat, perquè aleshores sí que existeix una divisió palesa. Però algú dubta que hi ha una gran majoria de catalans, sòlida i rotunda, partidària que Catalunya pugui recaptar i administrar tots els impostos, gaudir de competències plenes i exclusives en ensenyament, cultura i mitjans de comunicació, gestionar els ports i els aeroports, afegir el règim econòmic de la SS a les competències en salut i sanitat ja assolides o competir internacionalment amb seleccions pròpies?

Aleshores, per què acceptem que ens diguin que estem dividits els qui, com el PSOE, sempre s’han oposat al fet que puguem assolir tot això, com es va demostrar quan van desfigurar l’estatut del 2005, que avançava en aquesta direcció i concitava tanta unanimitat? I el més sorprenent és que fins bona part de l’independentisme parla de dues meitats amb projectes contraposats que cal mesurar a les urnes i es deixen atrapar en aquesta teranyina argumental falsa.

Al meu parer, al desbloqueig de l’actual situació política, que genera desànim i impotència, hi podria contribuir una proposta de caràcter confederal o que contemplés una relació de bilateralitat ancorada al federalisme plurinacional.

Evidentment, una proposta així no la podem fer pas els independentistes per tres raons fàcils d’entendre. Una, perquè la reclamació per a Catalunya d’un estat propi i exclusiu respon a una convicció sincera i no pas a un estratagema tàctic i ens podrien retraure, amb raó, haver enganyat la ciutadania. Dos, perquè coneixent com les gasta l’espanyolisme, potser és més difícil assolir un estatus sobirà de tall confederal/bilateral que la independència pura i dura. Tres, l’única possibilitat (jo crec que remota) que l’Estat i la trama de poder que l’ha usurpat s’avinguessin a negociar-ho requereix un independentisme fort, decidit i ferm, perquè, altrament, ho considerarien una proposta de màxims i ja la rebaixarien d’entrada. Una proposta com l’esmentada, doncs, posaria en evidència l’Estat i l’espanyolisme, que ja no podrien al·legar més la divisió de Catalunya en dues meitats que els costa conviure. Contraposaria un anhel força majoritari de sobirania a l’actitud intransigent i antidemocràtica d’una minoria que, al tenir el suport de l’aparell repressiu del Regne d’Espanya, s’hi ha atrinxerat per tal de deixar podrir el conflicte i vèncer el catalanisme per esgotament i esclafament progressiu.