El camí de llibertat

En el preàmbul de la llei del 1980 que declara l’11 de setembre festa nacional de Catalunya, es pot llegir, referint-se a la Diada: “(...) Si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats (...) suposava també l’esperança d’un total recobrament nacional.”

“Ara, en reprendre Catalunya el seu camí de llibertat, els representants del poble creuen que la Cambra legislativa ha de sancionar allò que la nació unànimement ja ha assumit.”

No hi va haver debat, car tots els grups representants en la cambra havien signat la proposició de llei. Unanimitat i unitat. Cap divisió en el reconeixement nacional de Catalunya; cap dubte sobre la sobirania del poble català i el del Parlament; cap titubeig en el camí a seguir: el de la llibertat. I, també, reconeixement de l’opressió i obertura a l’esperança “d’un total recobrament nacional”.

En aquest “camí de llibertat”, escau afirmar un cop més que Catalunya és nació, condició de la qual dimana la voluntat i el dret dels catalans de decidir democràticament, lliure i pacífica el seu present i el seu futur polític, amb pau i harmonia amb altres pobles i nacions que al món són. Com escau honorar els nostres conciutadans que el 1714 –el 1707 a Lleida–, i d’aleshores ençà, han defensat la pervivència de la nació, l’autogovern, els drets i llibertats nacionals i la convivència, posant en joc les seves vides i hisendes, que han estat o estan empresonats, que al llarg de la història, i ben recentment, van haver d’esdevenir exiliats. Estem en deute amb ells i mai no seran oblidats. Els nostres compatriotes tenen dret a la llibertat i la reclamem.

El país ha hagut de superar situacions molt complicades, anys de dictadura ferotge, per exemple. I va reeixir amb menys instruments que no té avui. Hi ha motius per l’esperança. El que cal és una gran mobilització d’energies, construir massa crítica per poder encarar amb garanties els molts reptes que es presenten, tot seguint la petjada dels que van aconseguir restituir les institucions pròpies sense fracturar el país, a través d’una exigència unitària, un diàleg permanent amb tothom i un enorme esforç de mobilització pacífica, insistent, sense fugir de la confrontació raonada i raonable, democràticament sostinguda.

Tanmateix, per reeixir en els seus objectius, la nostra generació ha d’acceptar l’1 d’octubre i el seu significat i el molt que s’ha avançat en el “camí de llibertat”; ha de fer una anàlisi precisa de la realitat en què hom viu i de les diferències de parer sorgides en el si de la societat catalana, que no han de ser eixamplades interessadament pels qui voldrien afeblir la convivència, bé a protegir de tot embat.

Tampoc no se’n sortirà si no reconeix que totes les propostes, sigui qui sigui que les faci, han de ser considerades amb respecte, que cap situació contraposada no es pot solucionar en el curt termini i que cal preservar la cohesió social i viure amb la discrepància sense fer mal ni fer-nos mal. El dia a dia ha de ser gestionat amb bon govern i les polítiques públiques han d’adreçar-se a guanyar en equitat i progrés econòmic i social. L’objectiu de demà no pot deixar de banda l’avui. El que es faci ha d’anticipar el que vindrà i ser considerat com a bo pel gruix dels ciutadans.

El “camí de llibertat” l’hem de fer junts, pensant en l’interès general. Cal dir, però, que tampoc s’assolirà el “total recobrament nacional” sense la convicció de poder-ho fer i la decisió de voler-ho fer. La dificultat de l’objectiu no ha de suposar el seu abandonament. Ha de ser perseguit en tot moment i circumstància i no pas oblidat fins a trobar un context més favorable o indefinidament. Perseverança i convicció. “Per sempre més al servei d’aquest poble”, amb paraules d’Espriu.