L'Onze de Setembre, enguany

L’Onze de Setembre –declarada pel Parlament festa nacional de Catalunya l’any 1980– commemora la darrera defensa de Barcelona l’11 de setembre de 1714, set anys més tard de la capitulació de la ciutat de Lleida. Les bretxes a la muralla, entre Magdalena i Carme, els fets del convent del Roser, l’explosió de la mina de Sant Andreu... formen part del paisatge de la batalla, però és a la Seu Vella on va tenir lloc el darrer acte de la caiguda de Lleida; és dins dels murs de l’entorn fortificat que resistiren els darrers homes de la guarnició aliada i que patí fam i set una bona part de la ciutadania, i és on el príncep Enric de Darmstadt va capitular el dia 11 de novembre de 1707.

La Paeria és actualment governada gràcies a un acord d’entesa –l’anomenat pacte de Sant Joan– que incorpora un compromís per una ciutat propera, connectada, saludable, justa, valenta, segura, emprenedora i compromesa. És un acord que vol donar veu a aquest gairebé 80% de la població catalana que s’identifica amb els valors republicans, que reclama la llibertat dels presos i preses polítiques i dels exiliats, i que es decanta per la política com a fórmula per desencallar el conflicte polític.

Aquest govern municipal constitueix una singularitat lleidatana. Ens veiem amb cor de canviar la manera de governar Lleida i de treballar per fer de la ciutat una comunitat econòmicament segura, emocionalment sana i unida amb vincles de qualitat. La nostra aspira a ser una ciutat de drets i deures compartits, cooperadora i emprenedora, que sumi esforços amb el sistema urbà del seu entorn, i que no deixi de banda cap dels que hi viuen o s’hi troben. Que s’ocupi molt especialment dels més febles, per revertir les desigualtats estructurals. Una Lleida que s’identifiqui amb el projecte d’una República catalana per a tothom, que afronti la greu situació d’endeutament de la Paeria i que adopti mesures per fer front a la crisi de l’habitatge, als desnonaments, a l’exclusió, a la segregació escolar i a les noves modalitats de pobresa crònica.

Ens esperen uns mesos incerts, a l’espera d’una sentència que afectarà intensament les vides de les persones empresonades. Fa de mal dir com serà la resposta a la sentència, però del que sí que estic segur és que cal deixar d’acumular ressentiments i desconfiança entre els catalans i les catalanes, i bastir tots els ponts possibles, perquè el repte que tenim és com podem conviure fins i tot amb aquells dels quals estem més distanciats. La legítima crítica als partits no pot caure en la injúria ni en el cinisme. Hem de fer plantejaments que interpel·lin una majoria social i, més enllà de gestos de reconeixement i de celebració, ens toca a nosaltres d’esprémer des de la Paeria tot el poder institucional que tenim, per transformar i millorar les condicions de vida de les persones.

Com a paer en cap, he ofert al MHP president Torra plena lleialtat institucional, però també li he demanat que el govern de Catalunya tingui ben presents les legítimes demandes que en diversos àmbits –educació, urbanisme, seguretat, industrialització– la ciutat de Lleida ha expressat i que la Paeria defensarà.

Quant al futur, no hauríem de tenir por ni de reaccionar davant de la injustícia ni de ser capaços de resistir perquè ja hem resistit molt. No hauríem de tenir por perquè tenim una responsabilitat amb les generacions presents i futures. L’acte més revolucionari és, com en ocasions anteriors, confiar en nosaltres mateixos i confiar en els altres.