“... e en la terra ferma Lleida”

La Crònica de Ramon Muntaner, escrita entre el 1325 i el 1328, recull els fets des del naixement de Jaume I el Conqueridor (1207) fins a la coronació d’Alfons el Benigne (1328). Quan el cronista narra les conquestes de la Gran Companyia Catalana en els dominis de l’Imperi Bizantí, als ducats d’Atenes i Neopàtria, descriu les terres de Macedònia, bressol d’Alexandre el Gran.

Per tal de fer entendre al lector la rellevància de dues capitals com Gal·lípoli, important port de mar, i Adrianòpolis, situada a l’interior del país, redactà la llegendària cita que ha mutat en l’ensenya de la nostra ciutat: “... Barcelona és cap de Catalunya en la marina, e en la terra ferma Lleida”. Muntaner, doncs, comparava Lleida amb Adrianòpolis, l’actual Edirne turca. Edirne és una ciutat situada en la cruïlla entre Turquia, Grècia i Bulgària. Com Lleida, ha estat des d’antic un estratègic i valuós encreuament de camins. Travessa la ciutat un riu, i compta amb una població de prop de cent quaranta mil habitants. Va ser també protagonista de rememorades batalles de l’imperi romà a la regió de Tràcia i va caure per un temps a mans dels visigots i de l’imperi islàmic. No és casualitat, doncs, que Ramon Muntaner identifiqués les planures de Tràcia amb la Terra Ferma i Adrianòpolis amb Lleida. El cronista reconeixia la nostra mil·lenària ciutat com un referent geogràfic, com un punt estratègic, com un lloc d’interessos comuns de tota una regió. En definitiva, reconeixia Lleida com una capital.

Malauradament, en les darreres dècades Lleida no ha sabut aprofitar tot el seu potencial. La poca ambició dels dirigents de la ciutat en els últims anys ens ha fet perdre oportunitats. No n’hi ha prou amb ser capital. Cal exercir de capital. Cal voler-ne ser. Cal creure’s el paper que ens dona la geografia i la responsabilitat que ens atorga la història. La responsabilitat de liderar el territori. De ser aixopluc de les poblacions del nostre entorn. De compartir oportunitats i no fagocitar els creixements d’altres. Si Lleida torna a encapçalar la Terra Ferma, les nostres capacitats creixeran exponencialment.

Lleida té totes les condicions necessàries per reeixir en aquest gran repte. Tenim potencial econòmic en diferents camps, principalment en l’agroindústria. Tenim universitat. La UdL és un referent de qualitat a nivell europeu. Tenim connexions d’alta velocitat ferroviària. Tenim l’aeroport de Lleida-Alguaire i proximitat amb els de Barcelona i Reus. Estem ben connectats amb grans ciutats. Tenim patrimoni històric, amb una Seu Vella que aspira a ser Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Tenim patrimoni gastronòmic. Tenim turisme de negocis vinculat a la Fira de Lleida i al Palau de Congressos. I sobretot tenim qualitat de vida. És cert que les dificultats i calamitats pròpies de les terres de frontera han forjat en la nostra gent un caràcter ferm i poderós quan toca reconstruir, però impregnat d’un cert fatalisme quan del que es tracta és de ser ambiciosos i encapçalar grans projectes. Hem de fugir d’allò tan sentit i tronat de “per a Lleida ja està bé”. Hem de tenir clar que no hi ha cap motiu per creure que Lleida no pot ser tot allò en que somiem els que hi vivim, hi treballem i l’estimem. Si volem que Lleida sigui –o torni a ser– una ciutat de referència, es tracta de posar-hi el coll i fer-ho posible. Els que estimem Lleida ens agradaria que fos reconeguda com un lloc d’oportunitats, com un pol d’atracció econòmica, empresarial i cultural, com el millor lloc per viure i realitzar-se en tots els àmbits personals i col·lectius. Ningú hauria de marxar de Lleida per poder desenvolupar el seu projecte de vida. Com rememorava a l’inici d’aquest article, aquesta aspiració ve de lluny. Hem de tornar a ser aquella capital potent de la baixa edat mitjana que va ser capaç d’aixecar una gran catedral com la Seu Vella, que contribuïa a l’expansió de la corona catalanoaragonesa per la Mediterrània i que comerciava els seus productes pels principals ports. L’urbs que va tenir la primera universitat de Catalunya i que era nexe de comunicacions de llevant a ponent i de nord a sud. La paraula capital té una altra accepció al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Capital és el conjunt d’actius de tota mena considerat com a instrument de producció. Lleida també ha de ser això. Hem de ser l’actiu d’un territori. Un instrument de creació de riquesa, de progrés i desenvolupament al servei de les comarques de Ponent. Solament així podrem connectar la Lleida de Muntaner amb la ciutat llunyana del nostrat Marius Torres. Aquella ciutat d’ideals que tots, encara avui, volem bastir i que, endinsant-nos en el més profund del temps, quasi set-cents anys després, vol tornar a reconèixer-se com la capital de la Terra Ferma.