'Street Art', esport i comunitat

Les polítiques de joventut desenvolupen projectes i mesures que pretenen incrementar la capacitat dels joves de comportar-nos com a actors socials. Això vol dir ser capaços de modificar el nostre entorn social per dur a terme els nostres propis projectes personals. Facilitar l’empoderament dels joves i la nostra participació en la societat ha de ser l’objectiu principal d’aquestes polítiques.

A Catalunya, les competències en matèria de joventut són exclusives de la Generalitat, però s’estableix que els ens locals poden tenir un paper complementari, ja sigui elaborant plans locals, detectant les necessitats en el seu àmbit territorial o promovent l’emancipació dels joves i afavorint-ne la participació en la vida política, social, econòmica, educativa i cultural del municipi.

Situats en aquest marc, des de la regidoria de Joventut estem treballant en un seguit de projectes entre els quals m’agradaria destacar-ne un que vincula creació, esport i comunitat sota el nom de Projecte 40x20. Consisteix a convidar els joves a pintar, de forma creativa i conforme a un projecte prèviament elaborat, el terra d’un seguit de pistes esportives de la ciutat (d’aquí el nom de 40x20, per les mides d’aquests espais). Amb aquest objectiu, tant els usuaris de les pistes com practicants de l’street art comparteixen projecte, alhora que s’hi involucren entitats, serveis del barri i també patrocinadors privats.

És una mesura per dignificar i fer atractius aquests espais públics, amb una intervenció transversal que inclou àrees com la d’urbanisme, esports, drets socials, educació i joventut. Aquest curs es preveu arranjar la pista de bàsquet que hi ha al parc de Santa Cecília i la Pista Roja, a la rambla de la Mercè, i també hi ha la intenció d’incorporar l’street art en altres espais urbans.

Aquesta pràctica es va originar als EUA, principalment a les pistes de bàsquet de barris sense recursos, i actualment en trobem exemples arreu del món. A França és força habitual trobar pistes esportives amb grafitis al terra, i també en podem trobar algun exemple a Barcelona. En alguns llocs s’ha aconseguit que hi participin empreses de material esportiu de primer nivell.

Al capdavall, és una forma d’implicar els usuaris de les pistes, amb la col·laboració de les entitats i els serveis comunitaris, perquè en facin un bon ús i en tinguin cura. Això és possible perquè és la mateixa gent jove qui contribueix a canviar i millorar un espai amb el qual acabarà identificant-se i que sentirà com a propi. També fomenta la cohesió social, perquè permet que interactuïn joves amb diferents perfils sociològics, des dels que mantenen pocs vincles amb la comunitat fins als que s’associen per raó d’interessos artístics o esportius. A més, aquesta interacció entre joves i altres serveis com escoles o casals de gent gran, per exemple, contribueix al mutu coneixement i permet trencar estereotips relacionats amb determinats sectors de joves.

Hem cregut que aquest seria un projecte positiu per a Lleida perquè cal generar elements nous que potenciïn la identificació dels joves amb la ciutat en què viuen. I de pas, aconseguim dos objectius complementaris: d’una banda, la promoció i difusió de les manifestacions artístiques i culturals de la gent jove, i de l’altra, la millora de les instal·lacions esportives i obertes de la ciutat, sobretot en aquells barris amb menys dotació, tot i l’ús intensiu que se’n fa.