Queda't a casa

A l’hora de prendre les decisions transcendentals de la vida és important no confondre desig amb realitat. Ens trobem davant d’una de les decisions que marcaran un abans i un després; la gestió d’una epidèmia que ens farà retrocedir fins a èpoques molt pretèrites que molts només havíem imaginat imbuïts entre grans novel·les. A tots ens agradaria creure que al virus li queden uns dies, que amb les mesures d’higiene més bàsiques és suficient per combatre'l o que els hospitals aviat atendran amb normalitat.

Però no és aquesta la realitat. Ens trobem davant d’un virus molt contagiós que s’ha estès i al qual s’ha perdut la traçabilitat dels casos. De fet, això era el previsible senzillament observant el que succeïa en països que ens portaven unes desgràcies d’avantatge. Seguint la mateixa epidemiologia comparada, el pitjor encara no ha arribat.

És per això que la mesura més important que col·lectivament podem fer és quedar-nos a casa per no escampar el virus més del que ja s’ha disseminat. Només han de sortir els més imprescindibles. És inadmissible veure imatges amb trens i autobusos plens de gent. No pot ser que hi hagi persones que no es prenguin seriosament un problema que és de responsabilitat compartida i que requereix mesures de distanciament social.

Aquesta setmana vam tenir una reunió online amb els membres del govern català i els representants dels diferents grups parlamentaris. Una reunió constructiva que va servir per constatar que tots som conscients de la magnitud del problema.

Hi vaig verbalitzar que els virus no entenen de territoris i que, per això, la prioritat màxima és la de fer cas a les recomanacions que ens permetran salvar més vides. Quedar-se a casa és la conscienciació principal que hem de prioritzar com a societat. A més, novament aprofitem per estendre la mà al govern, ja que no és moment de criticar.

Tots hem de col·laborar activament en l’eradicació del coronavirus. Per això, instem a la coordinació interterritorial amb lleialtat, amb ple sentit d’Estat, amb l’altura de mires que un problema de tanta magnitud requereix.

No som aliens a les necessitats presents del sistema sanitari. Ara més que mai no les coneixem, com tant hem lluitat per les passades. Per això en aquests moments de crisi toca solidaritzar-se’ns amb tots ells, donant les gràcies, suport i reconeixement tant als treballadors sanitaris, com als que estan garantint la seguretat als carrers o als que ens estan facilitant els serveis bàsics. Què faríem sense tots ells! És aquesta realitat la que ens obliga també a treballar per les mesures econòmiques que són urgents perquè no hi hagi un caos que, si es gestiona malament, serà encara pitjor.

Perquè és obligat que ningú no temi perdre la seua feina per quedar-se a casa i, per a això, han de garantir-se prestacions compensatòries. Cal eximir des del primer dia els autònoms de pagar quotes i donar-los accés a l’atur quan ho requereixin. Necessitem tenir presents les moratòries fiscals a les empreses i línies de crèdit garantides per l’Estat.

Seria fàcil acabar amb qualsevol dels missatges més coneguts amb què Camus va finalitzar La Pesta, però llavors divagaria amb les reflexions més interessants que vaig aprendre amb la seua lectura i m’allunyaria del missatge que desitjo per concloure el present. Entre tots acabarem amb el coronavirus, n’estic segur, però el que és imprescindible és que un desastre tan magne com aquest ens serveixi com a lliçó d’aprenentatge de profundes coses que, com a societat, és necessari reflexionar. Segur que tots tenim molt temps a casa per fer-ho possible.