Ressorgiment

Els experts en psicologia i anàlisi de les emocions davant les adversitats argumenten que tota situació crítica transcorre per tres estadis. El primer és el de la por. La por al nou problema. La por provoca aïllament, angoixa, individualisme i sovint egoisme. És la reacció natural a l’agressió desconeguda. La por, molts cops, és una reacció purament mental. Amb la por tan sols anticipem un temut futur que potser mai succeirà. Aquest estat d’alerta, que hem de superar com més ràpid millor, ens bloqueja i no ens permet avançar en la resolució del conflicte.

Un segon estadi és l’anomenada travessa del desert. Un cop superada la por, apareix la tristesa, la ràbia i la negació. Solament l’aprenentatge, fruit de l’experiència viscuda, ens durà inevitablement a una zona de creixement personal. Els deserts se superen i solament des d’una actitud positiva, deixant enrere les emocions negatives, es pot passar al tercer estadi: la millora personal. I és aquí on, un cop acceptada la realitat, adaptem el nostre comportament a uns nous hàbits des de la confiança en nosaltres mateixos. Les crisis ens ensenyen. Hem de copsar què fèiem malament, què podem millorar i què en podem treure de cara al futur. Lleida, des de temps immemorials ha patit situacions similars o pitjors que l’actual. I sempre les hem superat. Som terra de frontera, cruïlla de camins i amb una situació privilegiada dalt d’un turó i banyada per un riu. De fet, els primers pobladors ibers d’Iltirta ja es van mostrar amants de la seva terra per la resistència que van oferir primer, dirigits per Istolaci i Indortes, contra els cartaginesos, i després contra els romans, guiats per Indíbil i Mandoni. Sota la dominació romana, l’any 49 aC, Ilerda fou protagonista essencial de la guerra civil entre Juli Cèsar i Pompeu. La ciutat fou assetjada per Cèsar i finalment es va rendir. Diuen els cronistes que la cruesa dels combats va ser tan violenta que entre els romans, quan es volia desitjar a algú una circumstància terrible i dificultosa, es deia Ilerdam videas (“Tant de bo vegis Lleida!”).

Posteriorment, la ciutat va ser assetjada, assaltada, atacada i conquerida per sueus, visigots i musulmans. El seu nom àrab fou Làrida. No se sap la data exacta en què fou conquerida, però al contrari de Saragossa i de Tarragona, que s’havien sotmès sense lluita, Làrida va ser ocupada per les armes. La vila fou objecte de saqueig i devastació per part dels francs al segle VIII i per una ràtzia hongaresa al segle X. Els musulmans van resistir tots aquests atacs fins que al segle XII la ciutat es va rendir als comtats catalans sota la dominació de Ramon Berenguer IV. Entre d’altres vicissituds, al segle XV, la ciutat es va posicionar en favor del príncep de Viana i el rei Joan II la va assetjar el 1464.

Més tard, l’any 1598, una pesta en va delmar la població. Durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) la ciutat fou un dels principals escenaris del conflicte. L’Horta no ha estat tampoc aliena a les desgràcies. El 1677 fou devastada per una terrible inundació. Durant la Guerra de Successió Espanyola, l’any 1707, Lleida va patir un cruel setge que va suposar la seva caiguda en mans borbòniques i la destrucció de bona part de les seves edificacions. Durant la Guerra del Francès (1810) l’exèrcit defensor fou derrotat pels francesos que van penetrar a la ciutat per un forat a la muralla del Carme. Lleida fou saquejada durant tres dies. Ja més recentment, el 3 d’abril del 1938, durant la Guerra Civil Espanyola les tropes nacionals rebels de Francisco Franco conquerien Lleida després de nombrosos episodis sagnants que van culminar en l’ominós bombardeig al Liceu Escolar.

És només un breu recull de les dificultats de tota mena que ha patit la nostra ciutat. Sempre ens n’hem sortit. La reconstrucció i la resiliència han estat la nostra ensenya des de temps molt llunyans. Som com aquell arbre esporgat que a l’hivern aparenta ser poc més que fusta morta i que reneix de manera espectacular a la primavera traient fulles, flors i fruits. O aquella tija de cereal que s’ajeu per una tempesta o una ventada però que té l’espiga intacta i que a l’hora de la collita ens ofereix el seu gra abundant.

La història ens demostra que la del coronavirus no serà la darrera crisi que viurem. Apareixeran nous problemes i també els afrontarem. Si hem estat conscients del procés i hem après com a persones i com a societat, haurà valgut la pena, tot i les desastroses conseqüències que hem patit. Conseqüències que no han de quedar en estadístiques. A totes i cadascuna de les persones que no ho han pogut superar els hem de posar nom i cara. La ciutat les ha de tenir sempre en el seu record. També a totes aquelles persones del món sanitari i assistencial. La lliçó de servei que ens donen aquests dies no l’oblidarem. I un esment especial a tots els empresaris, comerciants, emprenedors i autònoms que passen per una situació molt crítica. Els hem de donar visibilitat en una època molt difícil. Des de les institucions hem d’estar al seu costat i donar-los, sense escatimar esforços, un suport que indirectament també farà reviure la ciutat. La paraula crisi en japonès està formada per dos caràcters que signifiquen perill i oportunitat. Els lleidatans som experts en buscar algun benefici davant de situacions dificultoses i de transformar els perills en oportunitats. Ja hem vist que no serà el primer cop que ho farem. Com a tall d’exemple, rellegint l’hemeroteca trobem que el juny del 2017 es va presentar a la Cambra de Comerç de Lleida la Memòria Econòmica de Catalunya 2016 del Consell General de Cambres Catalanes. Aquest document posà de relleu que Lleida va ser la demarcació catalana que abans va recuperar els nivells d’activitat econòmica que tenia abans de la crisi del 2008 i 2009. No va ser casualitat. La història ens avala. Tampoc serà casualitat que revertirem la situació i farem de Lleida aquella capital que molts somiem i que la seva gent mereix.