La RAMC a propòsit del Covid-19 (I)

La Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, davant la greu situació sanitària actual, i atenent les seves funcions i responsabilitats envers la societat com a òrgan consultiu de les administracions sanitària i de justícia i també com a impulsora de debats sobre qüestions sanitàries d’actualitat, vol aportar les següents consideracions:

La pandèmia, desencadenada pel SARS-CoV-2, en la qual estem tots immersos, ja és una veritable catàstrofe mèdica, social i econòmica que ha anat avançant a una velocitat i gravetat difícil de preveure i amb pocs precedents. Però aquesta pandèmia, que ha confinat la població, no la podem definir d’inesperada. Molts experts havien pronosticat noves epidèmies o pandèmies (després de la grip, SARS, MERS o Ebola), però cap dirigent ni institució autonòmica, estatal o supraestatal va fer gaire ressò d’aquestes previsions. La crisi sanitària ha adquirit una dimensió a escala mundial, amb milions (2,6 milions a 22 d’abril) de persones infectades, milers (177.000) de morts i amb la incògnita del nombre de persones asimptomàtiques (possiblement deu vegades més que les diagnosticades), que han estat, també, un focus distribuïdor molt important del SARS-CoV-2. Sens dubte, aconseguir salvar vides i protegir tothom, sense excepció, és ara per ara l’objectiu principal. Tot i que no podem oblidar el desastre econòmic i social derivat, que és indiscutible i mereix l’anàlisi d’especialistes en la matèria, la salvaguarda d’aquest objectiu no admet transaccions.

L’origen del virus és animal, però el vector de contagi en aquesta pandèmia és, sens dubte, l’ésser humà. El SARS-CoV-2 es transmet bàsicament per les gotícules de Pflügge (que emetem en respirar, esternudar o tossir) i també per contacte amb objectes o superfícies contaminades, i és capaç de disseminar-se a altres persones, i d’elles a d’altres i així successivament, de manera exponencial. Sense mesures de confinament o distanciament social, cada persona pot infectar de 2 a 4 persones del seu entorn. La fàcil mobilitat de la gent en el món actual fruit de la globalització, que tants beneficis pot reportar, està sent una col·laboradora necessària, alhora que còmplice involuntària, del SARS-CoV-2 per aconseguir una expansió veloç i incontrolada.

Davant l’avenç imparable del problema, les autoritats a escala mundial van haver d’acceptar la realitat i en un cop de timó sense precedents es van proposar, com ja anaven reclamant els experts internacionals, l’objectiu d’aplanar la corba de nous casos d’infecció amb la finalitat de: 1) disminuir la càrrega i pressió sobre un sistema sanitari ja per si mateix sobresaturat i 2) minimitzar la possibilitat de contagi persona-persona, pel fet de controlar el seu moviment a través del confinament i mesures de distanciament social per a tothom o per als infectats.

Els resultats de les estrictes mesures de confinament només es veuen de forma diferida, de manera que per conèixer l’eficàcia del confinament han de transcórrer de 2 a 3 setmanes des de l’inici. No sabrem mai què hauria passat sense el confinament total i també hem d’admetre que països que han aplicat altres estratègies (tests massius de diagnòstic i aïllar només els infectats) han pogut controlar la disseminació del SARS-CoV-2.

Finalment, l’avenç de la pandèmia ha posat de manifest que algunes de les dades més dramàtiques s’han evidenciat en les residències geriàtriques. En aquestes se sumen tots els factors que predisposen a la facilitat de transmissió, i que s’han agreujat per la falta d’elements de protecció i de sistemes de diagnòstic. En molts casos eren més “hotels” que hospitals i potser el concepte de residència geriàtrica haurà de replantejar-se en el futur. No realitzar proves de diagnòstic (per decisió dels responsables sanitaris o per manca de disponibilitat) implica no poder conèixer l’estat real de la propagació de la pandèmia i en conseqüència no poder prendre mesures imprescindibles que facilitarien el coneixement real de l’estat de salut de les persones i la capacitat de poder ser difusores de la malaltia.

Els professionals sanitaris als hospitals han afrontat el repte d’intentar controlar l’evolució d’una malaltia potencialment molt greu amb mesures només simptomàtiques o pal·liatives. Ara per ara, no es disposa de cap medicament que hagi demostrat eficàcia contra el SARS-CoV-2 en estudis ben controlats i que hagi estat aprovat per aquesta indicació. És recomanable fer servir medicaments amb eficàcia no demostrada només en el context d’assajos clínics ben controlats. Cal tenir en compte que, si bé és cert que els infectats són quantitativament els casos ara més elevats i imprevistos que ingressen als hospitals, no per això poden deixar de ser atesos la resta de pacients afectats de diverses morbilitats, que en tot cas han de mantenir-se aïllats dels contagiats anteriors. S’han hagut d’endarrerir intervencions quirúrgiques, proves de diagnòstic, tractaments ajornables fins al moment sense aparent perill evident per als pacients, per tal d’evitar contagis i col·lapses hospitalaris. Però aquesta situació comporta, sens dubte, la necessitat d’un replantejament seriós a curt termini.