Primeres lliçons de la crisi

Deia Jean Monnet que “les persones no canvien si no és per necessitat, i només veuen la necessitat en temps de crisi”. Assistim atònits a una situació inèdita en les nostres vides. Les xifres de morts, d’infectats i el confinament ens trasbalsen. Apareix amb força la consciència de la nostra fragilitat: som vulnerables com a persones i com a espècie i enyorem la vida que fèiem només fa dos mesos.

Se’ns presenta, no obstant, dins de la desgràcia, una oportunitat: la de valorar críticament la societat que teníem i pensar seriosament en el país que volem. Caldrà posar èmfasi en determinats objectius i saber prescindir d’alguns hàbits que ens semblaven essencials però que ara, a la llum de les noves circumstàncies, veiem fútils i innecessaris. Quines primeres lliçons podem extreure de la crisi sanitària i econòmica a Andorra i el Pirineu?

La primera lliçó és la transcendència dels béns públics bàsics: la sanitat, l’educació, la protecció social. Els excessos del neoliberalisme accentuen les desigualtats i agreugen la vulnerabilitat dels sectors més desafavorits de la població. Una societat inclusiva no es pot permetre deixar a la cuneta cap persona ni cap col·lectiu. Les retallades en els serveis essencials són de tot punt inacceptables.

La segona lliçó és que, en general, amb poques excepcions, els governs han respost bé, donades les excepcionals circumstàncies, el desconeixement del virus i la virulència de l’ona de contagis. Cal reconèixer-ho.

La tercera lliçó és el pas de gegant protagonitzat per la digitalització. Les noves possibilitats desvetllades durant el confinament per al teletreball, la compra de béns i serveis, l’accés a l’educació, la sanitat, el lleure o la cultura des de casa obren una etapa prometedora en aquest camp, no exempta, però, de perills. És el moment d’aprofitar a fons el que el món digital ens ofereix. No cal dir que els pirinencs, tradicionalment mancats d’accés a molts béns característics de les grans ciutats, tenen ara gràcies a les eines digitals enormes possibilitats de desenvolupament econòmic i social. També la nova arquitectura haurà d’adaptar-se al teletreball, aprofundint en el concepte de casa/taller. La quarta lliçó és el respecte a l’equilibri ecològic i a la qualitat paisatgística. Tenim davant nostre l’immens desafiament del canvi climàtic, que afecta i afectarà el Pirineu. Haurem de replantejar-nos l’ús (i abús) de la natura en els darrers anys. Les muntanyes són ecosistemes molt i molt fràgils. Concentracions de centenars o milers de motos, de ciclistes o de corredors en determinats indrets produeixen una càrrega erosiva insostenible. La urbanització desbocada és un càncer. Cal reflexionar sobre els efectes beneficiosos del confinament de les persones, sobre la fauna i la flora de les nostres valls. Hem d’optar per la qualitat de l’oferta turística i de serveis, i no per la quantitat, que ja ha provocat efectes irreversibles. La cinquena lliçó és el binomi turisme-accessibilitat. El Pirineu és només accessible per carretera (i en algun punt per tren). L’etapa posterior a la crisi tindrà encara més com a protagonistes els visitants de proximitat. Els grans viatges intercontinentals, els destins més exòtics a l’altre confí del món, seran postergats. Als turistes de França i Espanya caldrà afegir-hi com a prioritaris els provinents d’un radi més ampli, arribats en transport aeri “domèstic” d’origen europeu. La validació recent del GPS a l’aeroport Andorra-la Seu és una gran oportunitat. L’establiment d’un bus aeri regular, amb diverses connexions diàries amb els aeroports de Barcelona i Tolosa, ha de ser una peça clau en el desenclavament del Pirineu, complementada amb vols xàrter a diverses destinacions.

La sisena lliçó és l’ambició estratègica. El Pirineu i Andorra necessiten visualització europea com a gran reserva mediambiental. Andorra, preservant el seu singular estatus polític, ha de plantejar-se seriosament si vol exercir el lideratge d’un ampli territori pirinenc -vessant nord, vessant sud- en benefici propi i dels seus veïns immediats. El futur acord Andorra-Unió Europea en forneix la gran ocasió.

Escrivia Maquiavel que “la virtut serveix per subjectar la fortuna, com els dics controlen el desbordament dels rius”.