Pensant en el futur

Aquesta representació s’adreça a joves, adolescents, que cursen el Batxillerat en col·legis i instituts, per tal que preguin consciència dels riscs inherents a la conducció de vehicles, preguin consciència de la pròpia seguretat i la dels altres, i perquè tinguin la voluntat de guiar el seu comportament en la llibertat i el respecte.

Em van dir que, aquell matí, es van reunir al teatre un miler de noies i nois dels instituts de Cervera, de Guissona i de Calaf. Realment, feien goig de veure, i de sentir. Les rialles fresques, les empentes i els moviments enjogassats, plens de vitalitat, d’aquella munió de joves.

De tornada anava pensant què en serà de tot aquest grup de nois i noies. Què faran en el seu futur?, quins estudis seguiran?, quina professió escolliran?, continuaran a la Segarra?, marxaran i muntaran la seva vida en alguns altres llocs i les terres de la Segarra continuaran igual de desertes com ara?

Però, heus aquí, que pocs dies després, a tots ens ha caigut a sobre la declaració d’estat d’alarma per contenir la infecció pel Covid-19 i el confinament domiciliari obligatori. I aquesta situació s’ha anat allargant de quinze dies amb quinze dies.

I ha passat Sant Josep, i Pasqua, i Sant Jordi, mentre els ondulants blats de les terres segarrenques creixien i passaven d’un formós verd intens a la maduresa daurada. I amb tot, així se’ns ha trencat el sistema de vida i han desaparegut els somnis.

Amb tot això s’ha configurat una societat desfigurada per tapaboques, bufandes, guants i barrets (ai, si tornés el Sr. Esquilache, quina feinada tindria!). Ens saludem a distància; només parlem per WhatsApp i telèfon, hem perdut el gust dels macarrons que fa la padrina, i el ritual dels petons, encaixades i abraçades. Tot és molt trist.

Ara els dirigents ens diuen que comencem a caminar cap a una “nova normalitat” (cosa que recorda aquell caminar cap a la terra promesa). És clar que no anem pas a recuperar la normalitat perduda. Ens diuen que anem cap a una “nova”, i m’atreveixo a dir, desconeguda normalitat, que ningú sap com serà, en la qual serà obligatori mantenir l’anomenada “distancia social” (un concepte nou que ens ha portat la lluita contra el Covid-19), que allunya els uns dels altres.

He tornat a pensar en aquells joves de la Segarra. Avui no seria possible tornar-los a reunir per explicar-los amb imatges les conseqüències d’un accident de trànsit, de la imprevisió, de la imprudència, dels excessos, i com dolen els morts a la carretera. Avui, per començar, l’imposat distanciament fa impossible reunir mil joves en un teatre, i si ho féssim, seria una reunió trista, sense rialles, ni abraçades, ni corredisses.

Però de ben segur que aquesta “nova normalitat” de què ens parlen traurà del nostre entorn activitats, professions i maneres de ser i d’estar que ara veiem molt normals i tenim molt assumides. En aquest món “nou”, que ningú coneix, no ens relacionarem tal com ho fem ara. Vindran noves maneres de fer, s’imposaran nous comportaments socials, naixeran noves professions i oficis, tindrem noves tecnologies.

El confinament ens ha fet adonar de la fragilitat de la naturalesa humana, que ha reculat per frenar l’atac d’un virus microscòpic, mentre s’amagava sota un mantell teixit de por i desconfiança.

Ara tots haurem d’aprendre a conviure amb un nou perill, perquè és evident que no podrem foragitar el Covid-19, i tampoc podem estar amagats, i/o confinats, a casa indefinidament, i en aquesta nova societat postconfinament haurem de començar de zero i, primer de tot, ens caldrà recuperar la confiança. Confiança amb els altres, amb la societat, amb el futur, perquè n’hi ha.

Desitjaria que aquelles noies i nois de la Segarra fossin els primers a bastir aquest futur “nou”, net, sense llast del passat, lliure de pors i solidari.