Tenim sort de tenir-vos a prop

Aquesta que avui finalitza és la dotzena setmana que vivim pendents de l’evolució d’una crisi sanitària d’abast planetari que ens ha canviat la vida molt més enllà del que havíem estat capaços de preveure fa només tres mesos. Estem aprenent a conviure amb el virus i les mesures de seguretat que ens calen per frenar la seva expansió a casa, els llocs de treball, el carrer i les administracions.

Ja vaig escriure que la Covid-19 ens estava obligant a replantejar les nostres prioritats, les públiques i les privades, i crec que tots ho estem observant en els nostres entorns; però així com és lògic que ens resistim d’entrada a fer-nos dos petons o donar-nos la mà, hi ha qui també està mostrant una certa falta d’agilitat a entendre que moltes coses ja no seran com abans i que cal reordenar actituds i predisposicions que, de fet, abans del coronavirus ja ocupaven també alguns espais de reflexió crítica.

En aquestes setmanes no ha faltat qui exigia una pluja de milions a tort i dret com a forma de pal·liar uns efectes econòmics negatius per l’obligada aturada del planeta que ens ha imposat el virus. Però és que, si som justos, aquesta pluja de milions tampoc no ha faltat, però ja coneixem la dita: mai plou a gust de tothom. Amb l’economia pràcticament paralitzada com mai abans havíem vist dues generacions de persones, no ha estat fàcil per a ningú saber trobar el punt exacte en el qual s’havien de mobilitzar els diners públics.

En el cas de la Diputació de Lleida, ens han mogut dos principis: dotar de liquiditat els ens municipals, per facilitar que siguin els pobles els que injectin els diners en els seus entorns socioeconòmics més immediats, i no aturar les altres línies de subvencions que ja teníem previstes però que resten efectivament contagiades pels efectes de la pandèmia. Establir prioritats equival a retardar algunes línies d’accions no tan prioritàries per tal de donar agilitat a les que entenem com a més urgents. I mentrestant, preparar els temps de recuperació que confiem poder encetar aviat.

Ja abans d’aquesta crisi, moltes persones i col·lectius amb qui em reunia m’han sentit a dir una frase que potser sona aspra però és irrefutable: el pressupost de la Diputació de Lleida també és finit. Però, a més, ha de ser transparent i ajustat a les necessitats que ha de cobrir. I no totes les administracions hem de fer de tot, perquè correríem el risc de deixar de fer-ho tot a base de respondre només impulsos en calent. Crec en un cos públic col·laboratiu, i fins i tot federal, en el qual cada administració s’ha de fer càrrec de les seves competències pròpies i assumir les anomenades impròpies quan raons extremes així ho requereixin.

El principal objectiu que impulsa el Pla de Xoc de la Diputació és que els ajuntaments no aturessin la contractació de serveis als seus proveïdors, majoritàriament empreses locals, els treballadors de les quals acostumen a ser veïns de les mateixes localitats. I el món local de les terres de Lleida, l’Alt Pirineu i l’Aran s’ha compromès en aquesta tasca, perquè ningú com una alcaldessa o alcalde sap el que suposa que el seu poble es paralitzi, i no ens ho podíem permetre.

Gràcies a l’esforç de les estructures de salut del país, podem respirar una mica respecte de la crisi sanitària i ara com ara ens toca abordar l’econòmica. És una de les altres coses que estàvem preparant, especialment des dels patronats de Turisme i de Promoció Econòmica. Els dos llançaran ara diferents campanyes de promoció del consum local, tant turístic com de tota mena de serveis. Hi ha qui pensarà que aquests diners, que són molts si se sumen els dos patronats, estarien millor destinats en ajuts directes. Però la veritat és que, repartits entre tots els actors econòmics del territori, l’ajut no seria prou important per a cada una de les empreses.

De la campanya que el Patronat de Promoció Econòmica farà pública a partir de dilluns a la pràctica totalitat dels mitjans escrits, ràdios, webs i televisions de totes les nostres comarques –“de la plana al Pirineu”, com diu un dels seus eslògans– en voldria destacar la sensibilitat que ha estat capaç de recollir l’equip creador: més de 50 experiències reals de petits establiments locals que ens explicaran, sense posar-hi ficció, com han pogut superar el sotrac personal i econòmic d’aquests mesos de la Covid-19 perquè han tingut la sort de tenir a prop els seus veïns. Sé que algunes de les històries ens commouran: la Laura de la Pobla, el Jordi de Bell-lloc, la Julita de la Fuliola o el Josep Ramon d’Alcarràs saben de primera mà què significa el hashtag que popularitzaran, #jopertuitupermi.

Estic convençut que el conjunt del nostre empresariat es beneficarà molt més d’aquest esforç per inundar l’espai públic de la necessitat de consumir els productes que elaboren els nostres propis veïns, redescobrir les nostres contrades més properes i apostar per posar en valor allò que coneixem i, per tant, sabem de la seva qualitat malgrat que no tinguin al darrere una marca regada amb milions de publicitat. Tenim sort de tenir-los a prop, tenim sort de tenir-vos a prop. Que la vostra pluja d’experiències ens ajudi a comprendre l’autèntic valor de la proximitat.