Polítiques que empobreixen

Com va dir el vicepresident segon, Pablo Iglesias, es tracta d’una “prestació no contributiva de la Seguretat Social que garanteix ingressos mínims als qui no en tenen” o, en altres paraules, també seues: “És una renda garantida a tot Espanya que es considera el mínim imprescindible per garantir unes condicions de dignitat.”

El seu import varia en funció de la situació de les llars, influint-hi el nombre de persones que hi visquin i els menors a càrrec, i anirà dels 462 € als 1.015 € mensuals distribuïts en dotze pagues. Podran sol·licitar-ho les persones que l’any anterior hagin tingut uns ingressos per sota de la renda garantida anual, així com aquelles que, en el que portem de l’any actual, presenten una quantitat inferior a aquest llindar. A més, s’ha fixat un límit referit al patrimoni net sense tenir en compte l’habitatge habitual.

Els sol·licitants hauran de tenir entre 23 a 65 anys i comptar almenys amb un any de residència a Espanya. També podrà demanar-se a partir dels 18 en el cas que es tingui un menor a càrrec.

El Govern estima que beneficiarà prop de 850.000 famílies (entorn de 2,3 milions de persones) i que tindrà un cost de 3.000 milions a l’any. Una de les incògnites és d’on sortiran els diners per cobrir l’Ingrés Mínim Vital.

En aquest sentit, a ningú se li escapa que els pressupostos públics són finits, de manera que dependrà dels ingressos disponibles i de la priorització que faci el Govern del conjunt de despeses. És a dir, o s’augmenten els ingressos (ja sigui via impostos o emissió de deute públic), o s’eliminen o ajornen altres partides de despesa.

Convé no enganyar-se

Sens dubte, tota mesura que s’adopti per reduir les taxes de pobresa, benvinguda sigui, però convé no enganyar-se, ja que el Govern no és precisament qui genera principalment la riquesa i el desenvolupament d’un país i menys encara amb mesures de tall populista, sota la perspectiva de reduir la pobresa, però que, en realitat, poden conduir a fer-la més endèmica, en el sentit de generar un ampli sector de la societat que acaba vivint del subsidi i dels ajuts, sense gairebé esforç, il·lusió, ni perspectives vitals.

En realitat, qui realment genera la riquesa d’un país són els autònoms i els petits empresaris que no entenen d’hores ni d’horaris, que ho arrisquen gairebé tot per posar en marxa o donar continuïtat a aquest projecte empresarial que els treu la son i que, a la fi, són els que, amb esforç i dedicació, creen els necessaris i imprescindibles llocs de treball que dignifiquen les persones.

Ingrés Mínim Vital

El Govern estatal pot adoptar mesures concretes d’estímul per a l’economia i també pot crear ajuts concrets i excepcionals, però presentar el denominat Ingrés Mínim Vital com una mesura de gran abast i calat com va fer el vicepresident, no és el que més convé a una societat amb gairebé quatre milions d’aturats i on els nostres joves universitaris, majoritàriament, han d’emigrar a altres països per poder trobar una feina, per la qual cosa l’Ingrés Mínim Vital, més enllà de ser excepcionalment necessari per atallar la pobresa severa, especialment la infantil, no ha de ser una mesura que acabi per estimular una societat de pobres que depenen, mes a mes, del subsidi estatal aprovat i sostingut pels polítics, no sigui que acabem com altres països amb grans possibilitats econòmiques a causa dels seus recursos naturals, però on hi ha un ampli sector de la societat que viu dels ajuts públics.

Un cop establert tot això, seria bo que el Govern revelés com afrontarà aquest cost que diu que rondarà els 3.000 milions d’euros, per la qual cosa, juntament amb l’anunci de la mesura, el més raonable i convenient hauria estat l’anunci d’altres mesures que vagin en la línia d’ajudar els autònoms i petites empreses, més enllà dels ERTO que, de moment, els han permès mantenir els llocs de treball. En aquest sentit, no és cap secret que la falta de liquiditat comporta un augment de la morositat.

Abans del Covid-19, amb caràcter general, els autònoms i les pimes eren els que més patien els impagaments dels proveïdors, sobretot de les grans companyies i de les administracions públiques. Segons un estudi dut a terme recentment per la Plataforma Multisectorial contra la Morositat, ara són precisament els autònoms i les pimes els que no poden atendre els pagaments a causa de la falta de liquiditat derivada de la crisi sanitària. Indubtablement, el tancament dels establiments, la falta d’activitat absoluta des de mitjans de març, el funcionament al ralentí durant aquests dies de desescalada, associat al manteniment de la plantilla, són elements que generen preocupació a les empreses davant d’un futur molt incert.

Propostes per la liquiditat

Des de l’esmentada Plataforma, en les últimes setmanes s’han presentat multitud de propostes per injectar liquiditat, totes sense risc ni cost, ni garanties col·laterals per a les arques públiques i les empreses. Entre altres, que el Govern torni els IVA pendents de compensar; que creï una línia ICO per pagar factures pendents a interès zero; que s’alliberin part dels 12.000 milions d’euros de romanent que tenen els Ajuntaments retinguts en els comptes perquè paguin als proveïdors; que mitjançant un Reial Decret Llei s’obligui les Administracions Públiques i les grans companyies amb balanços sanejats i capacitat de finançament a liquidar urgentment els pagaments pendents a proveïdors (15.000 milions d’euros en el cas de les administracions públiques i 122.000 milions en el de les companyies del Mercat Continu); que s’agilitzin els tràmits burocràtics i hi hagi un criteri consensuat únic que permeti a pimes i autònoms facturar els contractes públics paralitzats per la crisi sanitària del coronavirus.

Si el Govern posés en marxa aquestes mesures per agilitzar i assegurar els cobraments i els pagaments, s’estaria injectant saba des de l’arrel a tot l’entramat empresarial i es generaria la necessària cadena de pagaments i la circulació dels diners.

Molta feina per fer

En definitiva, durant els últims mesos, com conseqüència del Covid-19, el Govern ha adoptat moltes mesures per fer front a una crisi sanitària l’abast de la qual, igual que en altres països del nostre entorn, no havia previst ni de lluny, però li queda moltíssima feina per fer en el pla econòmic, sense que l’Ingrés Mínim Vital pugui emmascarar la necessitat d’adoptar mesures que permetin realment fer front al seu cost i generar la confiança necessària perquè es duguin a terme inversions i projectes empresarials que generin veritable riquesa i llocs de treball, relegant els subsidis al que realment han de ser: ajuts limitats en el temps i absolutament excepcionals.