Re-confinats (i III):El coronavirus com a símptoma

Però és evident que no tothom compleix aquestes mesures, i que aquest cop hi ha hagut un excés de temporers vinguts d’arreu, sense que la limitació dels desplaçaments i acollida hagin estat efectius. De nou, la pandèmia no ha fet més que fer evident un problema latent des de fa temps, que la llei d’estrangeria, la legislació laboral i els intents de les administracions locals per solucionar-ho no han aconseguit apaivagar, ans al contrari, ho han convertit en un problema endèmic.

Com deia un dels comentaristes del post, follow the money! Qui surt guanyant en aquest negoci? Com és que els paraguaios i les nectarines de Lleida es paguen al productor a uns pocs cèntims i a Mercabarna van a 5,80 € el quilo? Com es reparteix avui la propietat agrària (sembla que l’estructura minifundista ha passat a la història i ens acostem a latifundis empresarials, amb propietaris invisibles)? Qui és més racista, el pagès del Segrià que es veu obligat a contractar gent sense papers perquè no troba mà d’obra local o les grans superfícies i mercats a l’engròs de Barcelona o Berlín que pressionen amb tota la seva força per abaixar els preus i augmentar el seu marge de beneficis? Els veïns afectats per la pandèmia que critiquen els immigrants quan els veuen dormir al ras o el govern que els aboca a la il·legalitat en tancar les vies de regularització?

La situació generada per la pandèmia no ha fet més que encendre un caldo de cultiu que feia temps que es coïa a foc lent. Enmig del confinament es van encendre veus d’alarma preocupades per la manca de temporers. Va ser un greu error, ja que això va multiplicar un efecte crida (la mala gestió de l’arribada i la ineficiència dels controls ho van acabar d’esguerrar). Alguns diuen ara que la culpa és dels aturats i dels joves de Lleida que no volen treballar i no es van voler apuntar a la borsa de treball que van obrir Unió de Pagesos i altres organitzacions. Ho dubto: el meu fill de 24 anys s’hi va apuntar i encara espera que el cridin (segons les reaccions del post, no va ser l’únic). No es tracta d’enfrontar temporers locals a temporers estrangers, sinó de preguntar-se per què aquest sector s’ha especialitzat en aquest tipus de mà d’obra barata i dòcil. Tan fals és culpar els pagesos de la situació com negar el problema. El salari per hora correspon al conveni de camp, proper a l’SMI (7,41 € per hora, del qual es pot descomptar el 10% en concepte d’allotjament i el preu del transport: per un treball tan dur sembla un sou poc atractiu excepte per als que no tenen altres opcions). I el més greu: si aquests temporers no treballen, no cobren, per la qual cosa si es posen malalts (per exemple, si tenen símptomes de Covid-19) estan temptats de dissimular-los amb paracetamol en comptes d’arriscar-se a ser confinats. Això els privilegiats que tenen contracte, esclar, perquè els que no en tenen s’arrisquen a abusos i cobren molt menys –em diuen que entorn dels 5,50 € l’hora (és cert que els pagesos que els contracten han d’optar entre arriscar-se a pagar gent sense papers o a quedar-se sense collita). Per no parlar de les ETT, que en aquest i en altres sectors fan el seu agost com a intermediaris. Jo no sóc expert en aquest tema ni tinc cap solució màgica. Però em sembla evident que ha arribat l’hora d’asseure’s a la taula i cercar una solució a llarg termini, amb la implicació de tots els agents afectats: empresaris agrícoles, sindicats, administracions locals, autonòmiques i estatals, ONG i representants dels temporers (que per definició no estan organitzats). Aquesta solució podria passar per mesures com ara les següents: una nova llei d’estrangeria –o una addenda urgent a l’actual– que solucioni el bucle entre permís de residència i permís de treball; contractes flexibles més llargs i estables, amb dret a baixa per malaltia reconegut; allotjament obligatori a càrrec de l’empresari, en condicions i sota inspeccions; reajustament dels preus de la fruita i repartiment més equitatiu dels beneficis entre mà d’obra assalariada, empresaris, pagesos, intermediaris i grans superfícies; priorització de la fruita de qualitat amb label ecològic; diversificació dels conreus al llarg de l’any i impuls de l’R+D+I liderada per la recerca agroalimentària... I sobretot per evitar cercar bocs expiatoris –siguin temporers o pagesos– d’una situació que ens afecta a tots plegats. Ara, a més, ens hi juguem la vida!