TRIBUNA
Biopolítica, psicopolítica i cultura
Regidor de Ciutat i Cultura de l’Ajuntament de Lleida
Aquesta setmana es pretenia donar una segona oportunitat al Sant Jordi que no va poder ser. Aquell Sant Jordi en el qual, a Lleida, lo Marraco va fer una volta per la ciutat, per foragitar el virus i trencar la monotonia del confinament.
Una incursió que va requerir una anàlisi acurada per part de les autoritats competents, atès que al Procicat no se citaven explícitament determinats animals.
Bé, doncs aquest Sant Jordi d’estiu tampoc es podrà fer als carrers, però això no ha de ser cap limitació per prendre a l’assalt, sempre en grups reduïts, les prestatgeries de les llibreries i triar lectures per a aquestes properes setmanes, que per a molta gent seran de balcó, espardenyes i samarreta.
Posats a fer alguna recomanació, crec que és un bon moment per rellegir Michel Foucault i pensar sobre la biopolítica. Un terme per descriure la societat disciplinària, que amb els seus panòptics vigila, controla els nostres cossos i ens encén o ens apaga els llums per dir-nos a quina hora hem d’anar a treballar o a dormir. El sobirà absolut ens podia matar, però per a la nova societat industrial era més important controlar la vida que la mort.
Si voleu fer un pas més, podeu llegir Psicopolítica, del filòsof coreà Byung-Chul Han. És una actualització crítica del pensament de Foucault, perquè diu Han que el sistema neoliberal ha estat capaç de reinventar els mètodes de control social. Per una banda, s’aconsegueix l’autoexplotació i l’autovigilància reproduint sobre l’individu una falsa sensació de llibertat com a empresari de si mateix. Per l’altra, el Big Data, allò que David Brooks anomena el dataisme. Si a la societat disciplinària, l’antropometria i l’estadística van substituir els déus, ara queda registrada als servidors qualsevol activitat de la nostra vida i això permet formes molt més subtils d’accedir al nostre pensament i a les nostres emocions.
Tot això té una vigència prou significativa, i no m’atreviré a dir fins a quin punt alguns exerceixen el poder des de la biopolítica o quants ho fan des de la psicopolítica. Potser només és un tema d’antics i moderns, de vestit blau marí i corbata o d’influencers doctorats. No voldria que penséssiu que estic posant en qüestió el paper de la ciència en aquesta crisi, la ciència s’alimenta de dades, el seu ús intel·ligent salva vides i només amb recerca trobarem una sortida duradora a aquest atzucac. I tampoc vull donar cap carta de validesa al negacionisme pueril que posa en dubte la tasca titànica dels serveis sanitaris. Parlo de reflexió sobre la gestió política de la pandèmia arreu del món.
En qualsevol cas, i més enllà de l’oportunitat d’analitzar les formes de poder en aquesta crisi sanitària, social i econòmica, crec que ens cal una mirada àmplia sobre el concepte de salut. Hem començat a conèixer els efectes psicològics d’un confinament perllongat, com les relacions socials són imprescindibles per a una bona salut personal i col·lectiva i ens hem cansat de repetir que #LaCulturaCura.
La recaiguda d’aquests dies ha deixat bloquejades diverses companyies lleidatanes d’arts en viu i ens ha tancat, de moment, la finestra d’oportunitat que havíem obert amb Fase Cultura a Lleida. Estem reconfigurant les accions de les primeres setmanes per passar de l’ajornament a produccions en altres formats. No renunciem a poder dur a terme encara una part presencial si milloren les condicions. Recordeu també que els museus i biblioteques segueixen oberts.
Amb tot, la reflexió de fons que ens toca fer és si ens podem permetre que l’activitat cultural presencial sigui sempre la primera peça a sacrificar. És probable que passem mesos amb passes endavant i enrere, però sabem que som capaços de dur a terme accions culturals amb molta seguretat sanitària. Ho necessiten les empreses culturals, les associacions i entitats, ens cal per salut mental i social i per poder conservar l’esperit crític davant els advertiments de Foucault i Han. Si cal, amb lo Marraco al davant.