Repensar els Serveis Socials

Recentment, vaig tenir l’oportunitat de fer una reflexió serena i contrastada sobre alguns dels reptes a què, segurament, s’enfrontaran els serveis socials del municipi de Lleida un cop es retorni a la normalitat (sigui la que teníem al març o la que se’ns promet com a “nova”).

Cal recordar que, al principi de la pandèmia, aquests serveis van passar molt desapercebuts (tot i ser considerats com a serveis essencials) però han acabat sent protagonistes, a vegades en positiu (facilitadors d’aliments, seguiment de persones fràgils, etc.) i altres vegades en negatiu (les residències per a persones grans) tot i el compromís que els va tocar assumir.

El Sistema de Serveis Socials és un conglomerat de prestacions de molt diversa naturalesa, que són proveïdes per totes les administracions, des de l’estatal (l’atenció a la dependència) fins a la municipal, passant per la Generalitat, les diputacions i els consells comarcals. És, per tant, un sistema d’una gran complexitat: multicompetencial, molt fragmentat, poc homogeni i sovint poc equitatiu. Però, a més del Sistema Públic, hi ha també un potent sector social format per entitats sense afany de lucre i un sector mercantil amb afany de lucre. Els dos presten serveis socials a nivell privat i, de diferent forma, complementen les mancances de l’administració.

La Covid-19 ha suposat un desafiament a nivell planetari que portarà a revisar molts aspectes, i entre aquests també els Serveis Socials. Per tant, seguidament voldria plantejar i sotmetre a debat cinc proposicions fonamentals per poder iniciar aquesta revisió i posar en marxa el nou model que haurien de prendre els Serveis Socials en la nostra ciutat.

1. Els Serveis Socials no poden seguir fent com si fossin el cotxe escombra, que es fa càrrec de tot allò que pertoca a altres sistemes però que aquests deixen de fer. Em refereixo a qüestions com el fet de donar diners a qui no té ingressos (que correspon al Sistema de Garantia de Rendes) o proporcionar allotjament (quan hi ha una oficina d’habitatge), o ajudar a cercar treball (que ho fa el SOC), etc. S’ha naturalitzat la falsa idea que els Serveis Socials s’han d’encarregar de tot el que necessiten les persones que es troben en situació de pobresa o exclusió, i segregar-les així de l’accés a drets universals i igualitaris dels altres sistemes.

A nivell municipal s’hauria d’assumir en tot el possible aquesta perspectiva sense esperar que canviï l’statu quo a Catalunya, especialment quan pot fer-se des dels mateixos serveis municipals com passa amb l’habitatge. Si cal, s’hauria d’incorporar el vessant social integrant figures professionals de l’àmbit del treball social o l’educació social.

2. Però, mentrestant, hi ha necessitats bàsiques que els Serveis Socials difícilment poden eludir. Quan a gran part de la població li falta els ingressos del treball i mentre no es disposi d’una renda bàsica universal, se sol encomanar als Serveis Socials que organitzin l’accés als aliments o l’acolliment pels que no tenen llar, etc. El Sistema de Serveis socials hauria de tenir plans de cobertura d’aquestes necessitats per a tot el territori, però, en absència d’aquests, hi ha ciutats que han implementat pel seu compte mecanismes per poder cobrir dites necessitats. Per exemple, resulta frustrant que a Lleida no s’hagi arribat a crear un únic dispositiu normalitzat i digne d’accés als aliments, sense caure en l’assistencialisme i sense avergonyir (a vegades fins a fer desistir) molts conciutadans nostres.

3. Cal reforçar els Serveis Socials Públics perquè són la columna vertebral del sistema. En l’àmbit local, els Serveis Socials Bàsics han de poder prestar per si sols, amb suficiència, equitat i excel·lència, els serveis de primer nivell que tenen encomanats: l’atenció social, l’ajuda a domicili, els centres oberts, etc. Això passa per haver-los alliberat del que dèiem al punt 1 i, si cal, per augmentar les ràtios. També vol dir suprimir les externalitzacions a empreses lucratives que generalment encareixen el servei i en rebaixen la qualitat.

En canvi, considero que caldria que es comptés més amb el tercer sector social –el que no té finalitat lucrativa– com a aliat i complement dels serveis públics o en tant que representa la dimensió de reciprocitat de la societat organitzada. Però considero que el lideratge sempre correspon als serveis públics en tant que són els que tenen la responsabilitat legal. Ve a ser la solidaritat integrada en el dret, mitjançant la participació lleial i col·laborativa.

4. El principal recurs que els Serveis Socials han d’oferir no és material sinó relacional. Es tracta de portar a terme les funcions d’acompanyament, de cura, d’integració i, fins i tot, de defensa de drets i de mediació per a la convivència. Els professionals dels Serveis Socials ofereixen el seu suport, l’escolta activa, l’empatia, etc., per tal de revertir, en la mesura que es pugui, els factors que condicionen negativament les persones en el seu projecte vital i que amb aquest recolzament puguin sortir-se’n.

En aquest sentit caldria potenciar més l’autodeterminació dels usuaris, els serveis “fets a mida”, en lloc de fiar-ho tot a l’estandardització institucional. Així com també potenciar la proximitat a les persones en el seu medi i la dimensió comunitària dels equips de barri. En definitiva, es tractaria de passar d’un model basat en la demanda a un model que, sense oblidar aquesta, posi el focus en la prevenció, a saber el que senten i viuen les persones.

5. Els serveis socials han de modernitzar el seu engranatge de funcionament estructural perquè moltes de les línies d’acció enunciades puguin tirar endavant. Això passa per dues revolucions pendents i interrelacionades: una és la simplificació de la burocràcia, que és un “lladre de temps”, així com la principal causa d’insatisfacció dels usuaris. L’altra és incorporar més i millor les eines tecnològiques per al treball, des de les bases de dades, fins a les formes d’interacció amb la població com hem après en aquest confinament, i això darrer tenint molt en compte la bretxa digital existent.

Cal que els Serveis Socials estiguin cada cop més basats en l’evidència i el coneixement: amb rigoroses avaluacions de l’eficàcia, l’eficiència i l’impacte. En això, la universitat pot ser una important aliada. També caldria redissenyar la “cartera de recursos” locals pensant en la sostenibilitat i abordar els episodis que tensionen l’activitat dels Serveis Socials, com la campanya de la fruita. Però això sí que ja són figues d’un altre paner.