Inclusió i Covid-19

Sobta trobar junts conceptes tan antagònics com inclusió i Covid-19, ja que un busca l’apropament i la integració i l’altre és un desconegut que vol aïllar-nos i atemorir.

Podríem començar fent-nos la pregunta: Què és la inclusió escolar? Es tracta de tenir en compte la diversitat de les persones i la complexitat social i oferir expectatives d’èxit a tots els alumnes en el marc d’un sistema inclusiu que en el cas de Catalunya es va aprovar el 2017. Què ha passat? Que aquest decret ja no ha funcionat perquè no ha vingut acompanyat dels recursos necessaris per desenvolupar-lo amb garanties. Què passa actualment? Que aquest marc no està funcionant perquè els centres s’han tancat per una emergència sanitària, això vol dir que els nens amb necessitats educatives especials són a casa amb els pares, germans, etc. És això el que necessiten aquests alumnes? No. Que el tancament de centres evidenciarà encara més la diferència entre uns i altres? Sí.

Des del 13 de març no hi ha col·legi i per a molts nens i nenes seran gairebé 6 mesos fins al setembre. I és dur, molt dur, sobretot per aquells alumnes més necessitats que necessiten l’ajuda tant del mestre com de l’acolliment del centre. Els sindicats en som conscients, dels efectes negatius d’aquest tancament perquè també som docents. Però el tancament d’escoles per pandèmies, efectes meteorològics, vagues indefinides, etc., no és nou, ha passat en països com l’Argentina amb les vagues de primària, ciutats com Nova Orleans amb el Katrina o amb la pandèmia de la pòlio el 1900 als EUA. I està comprovat que tot això pot provocar una reducció en el nivell educatiu dels alumnes, perquè sabem que l’aprenentatge és més significatiu amb un format presencial que amb un format online, sobretot per a alumnes que necessiten més reforç personal i individualitzat, ja que poden tenir menys suport acadèmic per part dels seus pares. Els recursos tecnològics, les habilitats escolars i els coneixements varien segons les famílies i és difícil ajudar una filla en una matèria que no entén ni un mateix. I què dir de la inseguretat laboral que està provocant aquesta pandèmia i que també afectarà negativament els resultats acadèmics? A la pèrdua de l’últim trimestre d’aquest curs li haurem de sumar la pèrdua de competències durant l’estiu, encara més accentuat en entorns desfavorits, que no sols no progressaran en les seves competències, sinó que oblidaran part de l’après fins ara, la qual cosa pot acabar agreujant les repeticions de curs.

La suspensió de les classes ha evidenciat les carències del nostre model educatiu i aguditzat les desigualtats ja existents. Espanya compta amb més hores lectives al seu currículum de Primària i Secundària que alguns països de la Unió Europea com Finlàndia o Suècia. Algú hauria d’aprofitar l’ocasió per reduir el sobrecarregat currículum espanyol, prioritzar les competències més rellevants i mitigar l’efecte del tancament dels centres.

De cara al setembre s’estan dient moltes coses però oficialment encara no hi ha res que sapiguem. De totes maneres, el que és segur és que es abaixaran ràtios i això permetrà un millor treball amb nens i nenes amb necessitats educatives especials. Falta per veure quina serà la millor manera per treballar. Però segur que ens en sortirem.

Aquests dies s’ha parlat molt de la falta de sensibilitat dels docents, dels centres i dels sindicats respecte a la reobertura, perquè hem mostrat la nostra disconformitat a obrir els centres escolars tan aviat. Primer de tot vull remarcar que això no té res a veure amb la idea de continuar de vacances, com he llegit en alguns llocs, perquè tots sabem que els docents ho donem tot pels nostres alumnes i s’ha pogut veure aquests dies de confinament amb el treball a distància, amb el qual no han pogut desconnectar ni un sol minut per atendre’ls a tots.

Però a ningú se li pot escapar de la retina que estem davant d’una pandèmia descontrolada de la qual encara no s’han trobat vacunes i de la qual encara es desconeixen els seus efectes tant físics com psicològics. I tot això no ho dic jo ni el veí de la nostra escala. Ho diu la mateixa OMS (Organisme Mundial de la Salut), que ha advertit que hem de ser prudents, i ens dona advertències tan impressionants com aquesta: “Encara es desconeixen els efectes de la Covid-19 en els infants.” Això, com a pare de dos criatures, impressiona molt, igual que ha impressionat altres famílies que havien de portar els seus fills a l’escola i no ho han fet. Davant d’aquesta greu situació que acabo de descriure, els sindicats hem demanat consensuar amb el Departament la tornada als centres, però com sempre han anat a la seva, i han deixat tota la responsabilitat als equips directius a través d’un document obert sense signar en què ningú veu clares que les mesures de seguretat recomanades siguin les millors per evitar un nou brot. Ningú té més ganes de tornar als centres que els mateixos mestres o professors. Ningú té més ganes de veure els seus alumnes que el mateix docent, que ningú ho dubti, i deixar de practicar això que es diu teletreball, que és el més semblant a l’esclavitud que hem conegut. Però tampoc ningú vol posar en perill les seves vides, les vides dels seus familiars i, ni molt menys, les dels infants.