Els conills han passat d'espècie cinegètica a plaga

La fauna guanya terreny. Desertització de muntanya, abandonament de pobles i masies, disminució de l’activitat cinegètica, conreus abandonats envaïts pel bosc i vegetació salvatge a les lleres de rius i barrancs. Introducció accidental o intencionada de noves espècies que, creuades amb les autòctones, han augmentat la capacitat reproductiva, protecció animalista, disponibilitat d’aliments en conreus, abocadors, etc.

Tot plegat i alguna cosa que de ben segur m’ha quedat al tinter dona com a resultat una problemàtica difícil a la qual donar solució: que s’equilibri la fauna que ens agrada contemplar amb la protecció de conreus, al patrimoni i a l’accidentabilitat.

Recordo les anecdòtiques descripcions de les batudes de senglars que es feien a les contrades de la collada i boscos d’Aixe, el 1965, pel company Gregori, pèrit Agrícola a les oficines del Servei d’Extensió Agrària de la Granadella i Tàrrega, i del també company Lluís Casals als boscos d’Alpens. Caçadors, escopeters, gossos, llocs de pas del porc senglar, gossos ferits, trets a dreta i esquerra: vint porcs en una batuda. Tot una pel·lícula més pintoresca que la caça de la guineu anglesa. Descripcions llunyanes i anecdòtiques que acabaven amb alifara.

Avui les tenim i vivim a Torres, Aitona i qualsevol indret de la plana. El senglar ha baixat del Montsant i del Montsec. Si hi adjuntem els cabirols, panissos, pèsols, jonça, patates, etc., tenim el seu àpat. Els senglars saben quins albercocs i nectarines tenen l’ametlla dolça i saben rebutjar les d’ametlla amarga. Podrien domesticar-se per separar ametlles amargues, que són un problema greu quan van barrejades amb la llargueta o marcona. Protegir el panís amb pastors elèctrics soluciona amb costos per al pagès part del problema de senglars, al qual s’afegeix últimament el de cabirols que estiren el coll sense enrampar-se o salten habitualment les tanques per menjar i destrossar el conreu. Un afegit greu: l’accidentalitat a carreteres i camins, impossible de valorar, a la qual tots estem sotmesos.

Si aquests mamífers superiors són un problema per als conreus extensius i sistemes de reg, no ho són menys les aus de les quals el Jesús deia que “el Pare Celestial procura alimentació”. És veritat, però l’alimentació són cireres, albercocs, pomes i peres, gira-sols, sorgo, blat... Turons i estornells han proliferat i campen a l’ample. No cal anar a la plaça del Pilar o de Catalunya per fer-ne una fotografia. Els seus excrements embossen canaleres, aixequen teules i degraden arquitectura i catedrals, a més d’afectar fruites, gra i hortalisses.

Cigonyes. Any 1950. Un niu al campanar d’Alcarràs. Al març o a l’abril arribava la parella d’Àfrica o Extremadura. Anunciava la primavera. Reforcen el niu. Posta. Dos cries. I a l’octubre cap al lloc d’origen anunciaven la tardor. Un sol niu al Segrià que ens miràvem i controlàvem des de Torres. Avui, centenars de nius. No cal mirar cap a Alcarràs.

Segre. Abocador de Montoliu. Alfals inundats d’aigua, ramats de cigonyes i garses caçant insectes i talpons. Almenys alguna cosa positiva, el pagament al lloguer de la teulada de l’Església i de l’ensurt d’alguna de les seves defecacions. No emigren. És millor una bona taula encara que faci boira o fred. Entre les aus, les més simpàtiques gallinàcies, les perdius, que vivien als secans de Carrasumada, Llaonasus, Gebut, etc., han baixat a l’horta. Aigua, menjar i protecció. No es pot disparar un tret dins dels fruiters. Creuen camins aparellades, de caminar coquetó, i amb els pollets quan arriba l’estiu. De moment alegren la vista, no se’ls acusa d’agressivitat i arriben a les parets del poble. Han perdut la por: tenen aliments, aigua i protecció.

Si els últims anys la proliferació de conills ha ocasionat queixes de pagesos per conreus arrasats, arbres rosegats de pràcticament totes les espècies, des d’ametllers, pomeres, presseguers, oliveres, figueres..., aquest any les queixes poden ser clamor. La presència d’aquests rosegadors que han de rebaixar i esmolar els incisius rosegant escorces poden arrasar en milers d’arbres i segar anticipadament ordis, blats, alfals, etc.

La presència i quantitat de conills es manifesta des de l’extrem sud de la província, s’estén per l’oest, per llevant, i converteix espones i marges en muralles cavernícoles on troben refugi darrere d’esbarzers, salats, canyars i tota mena de matolls.

Difícil serà el control i gravíssims poden ser els perjudicis si algun virus o malura no els afecta.

No tindrem prou escopetes, ni furons i menys caçadors amb les limitacions de seguretat que implica el control davant del que serà una veritable plaga considerada com a espècie cinegètica que limita l’ús de sistemes efectius que no afecten la cadena tròpica. La solució serà difícil, però, en part, és possible amb la utilització controlada de fosfamina, que té autorització com a biocida per al control de rosegadors, és a dir, conills en determinats espais no agrícoles: aeroports, talussos, embassaments, vies fèrries o camps de golf. Caldria cercar autorització per a l’ús agrícola i formar persones en la utilització com s’ha fet per al control de talps.

D’aquest tema se n’ha informat puntualment l’administració corresponent, alcaldes i responsables d’ajuntaments de pobles afectats. Avui tenim temps per parlar-ne, buscar una escletxa legal per actuar en previsió d’una plaga que pot afectar de ple conreus extensius i arboricultura dintre de 3 o 4 mesos. La proliferació és exponencial. Els que poden determinar un control excepcional i evitar perjudicis greus, demanin informació a la pagesia del Segrià, Urgell, Noguera, Segarra..., i prenguin consciència que el conill és una espècie cinegètica però ha esdevingut una plaga que es pot controlar sense afectar la cadena tròpica i deixant els conills amb el nombre necessari per gaudir de la caça i de l’equilibri corresponent.