Invisibles que ara són ben visibles

Fa pocs mesos que vaig assumir l’enorme responsabilitat de ser regidora de la Paeria. És des d’aleshores que participo també a les tertúlies radiofòniques i utilitzo aquests espais d’opinió a la premsa escrita per traslladar de la millor manera possible la feina que fem a la regidoria de Persones, Comunitat i Agenda 2030.

La gent considera que parlo poc, fins i tot hi ha qui ho confon amb absentisme, jo prefereixo creure que escolto i observo molt. I sento si decebo algú, però a mi no em trobaran mai a les disputes descafeïnades de Twitter, en què sovint la línia que separa la política de la demagògia és molt fina. Com bé diu Jordi Évole, “a vegades, el que comença com un debat sobre la pobresa acaba esdevenint un diàleg d’enorme pobresa política”. Així que, seguint aquesta màxima, sempre procuro emprar la meva veu quan i allà on convé. Per això avui, en aquestes pàgines, parlaré sobre el Pla Iglú més interpel·lat dels últims anys, per intentar posar-hi context i aixecar una mica la mirada.

Per als que ho desconeixen, l’Iglú és un pla hivernal que va néixer de protecció civil. L’objectiu inicial era proporcionar un refugi nocturn a les persones sense llar quan les temperatures baixen a dos graus centígrads o davant de situacions de meteorologia adversa. Res més o potser tot i més, no ho sé. El fet és que seguint la “tradició”, cada novembre en algun lloc, i massa sovint a correcuita, habilitem un espai al més càlid possible perquè tinguin un lloc cobert on dormir, dutxar-se i esmorzar. I per què no? Si convé, també una espatlla, per plorar, riure, xerrar i compartir. No hi ha més pretensió que aquesta, en un Iglú.

O calleu, potser sí que n’hi ha, de pretensions darrere de cada “tiquet entrada a l’Iglú”.

Darrere hi ha un equip de professionals, petit però resilient, que veuen en l’Iglú una escletxa i una oportunitat per emprendre o reprendre camins amb aquelles persones que en algun moment els vam fer perdre la fe, no només en l’administració sinó també en la humanitat. Un equip que, lluny de sentir llàstima, veu la potencialitat i les capacitats darrere d’un col·lectiu del qual poc s’espera.

És un Iglú perfecte? No, no ho és, els iglús només seran perfectes quan deixin d’existir. Aquest 2020, amb la pandèmia de la Covid-19 els pavellons ens han permès garantir les mesures sanitàries i de distància de seguretat així com centralitzar la gestió –un fet important per ser àgils en la presa de decisions i a poder adaptar el recurs a les situacions canviants–.

Des del govern de la Paeria i en concret des de la regidoria que encapçalo, caminem cap a un model integral basat en quatre eixos. Treballar per eliminar els estigmes associats al col·lectiu, la prevenció i detecció precoç, la millora dels recursos d’atenció i el reforç de l’ocupabilitat i l’autonomia.

La ciutat de Lleida parteix gairebé des de zero pel que fa a recursos i infraestructures destinades al sensellarisme, una absència de model que els governs anteriors han anat perpetrant fins a dia d’avui. És per aquest motiu que uns dels nostres compromisos com a Govern d’Entesa és la millora dels recursos d’atenció mitjançant dos projectes clau però amb objectius diferents. Per una banda, un alberg per a emergències estacionals que donarà cobertura a les persones temporeres durant la campanya agrària a l’estiu i a les persones sense sostre durant el Pla Iglú a l’hivern; i per una altra banda, un alberg basat en l’enfocament Housing Led, que consisteix en un recurs residencial d’ús compartit i temporal que permet fer un acompanyament personalitzat fins que la persona aconsegueix una major autonomia mitjançant un habitatge propi.

Però hem de ser honestos, aquests recursos no són econòmics, requereixen una gran inversió que la Paeria difícilment podrà assumir tota sola. És per això que estem treballant intensament amb la Generalitat i altres administracions, perquè donin suport i participin d’aquest model.

Mentrestant, com a regidora de Persones, Comunitat i Agenda 2030 també lluito per ampliar els serveis i les prestacions de caràcter no residencials per donar resposta simultània a les diverses necessitats d’un col·lectiu invisible –que la Covid-19 ha fet ben visible–. Nosaltres tenim molt clar cap a on volem anar –ho hem dit sempre–, cap a una ciutat amable i compromesa que garanteixi els drets de totes les persones.