La Covid i la societat han estigmatitzat la gent gran

Tardor del 1957, Tarragona, Col·legi La Salle, avui Universitat Rovira i Virgili, a la plaça Imperial Tarraco, uns 1.500 alumnes; ensenyança primària, comerç, batxiller, preuniversitaris, uns 250 interns. Grip asiàtica originada a la Xina anomenada Influenzavirus (H2N2). Població inicialment més sensible entre els 5 i els 18 anys.

Uns darrere els altres amb febre i engripats. A l’internat s’habilita un dels 3 dormitoris on passem la grip; l’“hermano” Castelló, oriünd de Mollerussa, infermer, i dos més varen cuidar i vetllar els més de 200 que vam patir l’Asiàtica. Durant un mes i mig els contagis es van succeir. El remei: covar-la, caldos i llet calenta matí i tarda, a la qual s’afegien unes gotes de conyac, acompanyades d’aspirina. L’activitat al col·legi no es va aturar: classes, esport i religió van continuar amb tota normalitat.

El país va seguir el seu ritme, tot i que una segona envestida, avui onada, va esdevenir-se el mes de gener. Mundialment van morir més de 2 milions de persones i Espanya en va patir més de 20.000 segons estadístiques d’aquell temps.

Els serveis sanitaris eren mínims, la gent va passar l’Asiàtica a les cases cuidats per la família i els metges de capçalera. Els mitjans de comunicació en feien esment però molt lluny de la pressió informativa d’avui dia, de l’alarmisme i de la incertesa creada.

Els que vam passar la grip la vam superar amb els recursos sanitaris del temps, amb la cura familiar o amb la dels Hermanos de la Salle i, com no, amb els metges de capçalera, la presència dels quals alleugerava bona part de la malaltia.

No té res a veure la situació actual amb la que esmento del 1957. Desgraciadament, no podem fer res per la pèrdua de vides, pel buit i patir d’amics i familiars; en definitiva, és impossible valorar-ho.

L’impacte econòmic present i futur serà impressionant: tancament d’empreses familiars pujades amb esforç de petits i mitjans empresaris, sacrificis, il·lusions, etc., es fondran en pocs mesos i amb poques esperances de recuperar-se. Curiosament, les grans, aquelles que fan volar avions, que omplen estadis, que enlluernaven econòmicament fa tan sols un any, han acomiadat personal, han abaixat sous i han ensenyat que la seva solidesa estava fonamentada sobre fang i arenes movedisses.

A la gent gran se’ns ha estigmatitzat com a personal o sector de risc davant la Covid. Solució: confinament, aïllament. Podem contaminar-nos i ser vehicle de contaminació. A les residències, on conviuen avis perquè no poden ser atesos familiarment, la incidència directa o indirecta ha estat molt dolorosa, veritablement traumàtica, tot i la cura de tots els serveis professionals i amb dedicació més que demostrada.

De petit vaig llegir un conte: un fill acompanyava el seu pare a un asil, en el camí van fer parada i van seure. De cop, el pare va posar-se a plorar i el fill li preguntà per què. El pare respongué: aquí mateix ens vam asseure quan vaig acompanyar el teu padrí a l’asil. El fill va agafar el pare i se’l va emportar cap a casa. Van fer el camí de tornada. La Covid, sens dubte, ha estat causa de la mort de molts avis a les residències, al veure’s privats de la presència de fills i nets pel confinament, l’aïllament, ser testimonis de la pèrdua del company d’habitació, de taula, de conversa, no poder sortir a fer un passeig... S’ha fet un tot molt difícil d’entendre i assumir per persones que han estat separades, per no dir arrencades, del seu ambient, del seu nucli familiar, del qual van ser creadors i protagonistes. Les circumstàncies que ha tocat passar als avis, aïllats, han esdevingut un patiment intern que en molts casos ha estat molt superior a la malaltia, i que possiblement haguessin superat amb la presència dels familiars i envoltats de l’aldarull dels nets. Els molts avis que han mort, sense sentir l’últim adeu i petó d’un familiar, deixen un rastre de pena i soledat als que s’han quedat i que aquestes festes els trobaran a faltar. Quedaran a les taules nadalenques moltes cadires buides, és el pagament de viure en l’any 2020.

Desitjo un any solidari i més humà per al nou 2021.