TRIBUNA
Senyoreta Vidal
escriptor
Carme Vidal, en el seu habitual i saborós ‘Cafè’, ressuscita Josep Pla. Molt probablement, en una trobada imaginària entre Josep Pla i Carme Vidal, ell li hauria dit tothora “Senyoreta Vidal”, no pas Carme, com fóra habitual avui entre persones separades per gran distància d’edat. Ell era, en tota ocasió, l’amo de la conversa, i és no pas que oferís un perfil de xerraire compulsiu: escoltava amb concentració el que li dèieu i després deixava anar la seva, generalment una frase rotunda i ben aplicada al tema.
He llegit amb fruïció la prosa de Josep Pla, i he estudiat textos periodístics que parlen d’ell. A Josep Pla, per a la imatge que, enervats i molt cansats de polítiques erràtiques, voldríem d’un periodista polític, li han fet mal les escapades constants que feia cap al capitalisme, la tendència conservadora, la indiferència envers les polítiques socials, i el sarcasme demolidor que sovint emprava i que li feia exhalar condemnes sonades: “Miri, fem-ho curt: el Socialisme és la misèria i el Comunisme la mort.” “El progrés és poder aixecar en pau cada dia la porta de la botiga”. “Els clàssics ens ensenyen que tot és immutable mentre canviï sols un xic.” Podeu trobar frases de Pla a internet, i els seus escrits van plens d’aforismes individuals... i individualistes: “Els diners no fan la felicitat, però tampoc no li’n són cap obstacle.” “Els homes són com els astres, que uns fan llum i altres brillen per la que en reben.”
Els molts anys que feu de periodista parlamentari li van donar un coneixement acolorit de la vida política i del teixit social de la capital i l’altiplà central de la Península. Gaziel estava en igual situació, va residir a Madrid o hi viatjava sovint. En anys de la República Gaziel era director de La Vanguardia i Pla cronista del Parlament de Madrid. Ambdós empordanesos, prenien la distància avinent a la crítica, enraonada i conciliadora en el cas del de Sant Feliu de Guíxols, que escrivia constret per la cuirassa del seu diari, més desolada i incisiva, més per lliure en el de Palafrugell. Tant l’un com l’altre són, literàriament parlant, sants venerats de la meva devoció.
Si la Senyoreta Vidal hagués estat coetània meva, hauria conversat llargament i intercanviat correspondència amistosa amb Gaziel. Hauria, en canvi, parlat amb Pla una sola vegada. Fou casualitat: quan jo vivia a Sant Feliu, vam organitzar la visita, amb conferència inclosa, de Jaume Vicens Vives. Aquest anuncià que s’havia pres la llibertat de convidar Josep Pla. Feta la conferència, cap a migdia, dos delegats de l’organització vam plantejar, –temorosos– a l’escriptor, que llavors feia tot de llibres sobre menges, on dinaríem. Li deixàvem triar a ell, com expert, el lloc i la taula. En Pla, cigarret entre els dits, va dir-nos que “iríem” a Palamós, que és entre Palafruguell i Sant Feliu, terreny neutral.
Abans del dinar, al pati de la fonda, s’establí una de les converses més brillants que he escoltat mai, entre Vicens i Pla, amics i interlocutors aguts. Parlaven del segle XVIII i l’economia a què donà origen. Diré, de passada, que soc un encuriosit pertinaç del segle XVIII. Magistrals l’un i l’altre, professor i periodista, molt documentats, especialment sorprenent l’erudició i penetració de Josep Pla. En una de les pauses, Pla, que havia oblidat el meu nom, se m’adreçà: “Jove, m’ha dit abans que havia estudiat Filologia Clàssica, allò dels grecs i dels llatins? Molt ben fet: aquí, a la Mediterrània, hi ha la substància de tot, sap?”
Al seu article, Carme Vidal reporta, molt ben escollits, brillants paràgrafs de Pla sobre el desgavell de la política catalana, la constant desunió i els petits particularismes, prou d’actualitat en els moments electorals d’aquest ombrívol 2021. Oportuna visita a un dels prosistes més punyents de la contemporaneïtat.