Crostó i molles

Primer de tot, cal anar a votar. Alguns que conec són dels meus, sempre voten: és un dret que allarguem a categoria de deure. Votar et fa sentir ciutadà, compleixes una funció que només els hipocondríacs rebaixen de noblesa.

Segon: és de consuetud que en unes eleccions sobresurtin dos o tres partits, generalment històrics, que competiran pel primer lloc; quan això passa, solen portar-se ben poc avantatge o sofrir mínima diferència. Més avall, hi ha una altra franja de partits que es disputen quart, cinquè, sisè lloc, ja saben que als primers graus no hi poden aspirar. Sempre van per les mitges aigües. I uns darrers que repleguen sempre escassíssims escons, són les molles del crostó, però treuen el caparró a l’orla de final de curs. Tots aquests que he dit, grans i xics, juguen a primera divisió.

Semblaria que el mapa s’acaba o perd interès en aquest punt; no, de cap manera: les persones per general no els fan atenció, però encara hi ha unes llistes que concorren a les eleccions i que corresponen a grups –si voleu en direm partits– molt reduïts, quasi colles d’amics, que concorren a les eleccions amb programes més o menys explícits, alguns reduïts al simple enunciat del partit. Si en repassem alguns, en trobem de pintorescos, de trempats, de perdonavides, de fatxendes o presumptuosos, de combatius, de generosos, d’ecologistes, de defensors de causes perdudes, d’esotèrics, d’incomprensibles. Sort en tenim. Si bé ho pensem, els partits “seriosos”, els de dalt de tot, un munt de vegades ens avorreixen, perquè repeteixen les consignes o ens temem que ofereixen més productes que no tenen al magatzem. En canvi, podem imaginar les entranyes d’aquests partits barrufets, que deuen ser una galeria de sorpreses divertides, a banda alguns que van de solemnes.

Els noms semblen prou exultants: Escons en Blanc, Recortes Cero, Moviment Primàries per la Independència de Catalunya, Izquierda en Positivo, Front Nacional de Catalunya, Partit Nacionalista de Catalunya, Suport Civil Català, Per un Món més Just. Aquesta vegada hi trobo a faltar alguns lemes que apareixen a voltes en les eleccions generals espanyoles. Protecció dels Animals, La Terra ho Val, A favor del Medi Ambient, Energies Pures.

Anem més enllà. Ben mirat, podem pensar que grups de persones, simplement per poder fer juguesques d’imaginació, s’apunten a les eleccions sols per veure’s reproduïts com a llistes concursants.

Heus ací noms que proposo: AG (Amoixem els Gats), AAFP (Amics dels Arbres de Fulla Perenne), CDLD (Cel de les Dones), MUV (Marieta de l’Ull Viu), FEL (Fora els Lletjos) o BFDG (Baixant de la Font del Gat).

Com és que hi ha països on l’alternança de partits és tradicional, o sigui que dos partits abasseguen la quasi totalitat dels votants, per exemple, el Regne Unit (Conservadors, Laboristes) o els EUA (Republicans, Demòcrates)? En aquests darrer país no se sent a dir d’altres formacions polítiques: a Gran Bretanya encara cuegen els liberals. En canvi, aquí baix, en el nostre paradís mediterrani, quasi diríem que tants caps tants barrets.