El moment de la política

Un dia vaig dir-li a un company que va emprendre un camí diferenciat en l’opció política que, malgrat les coses hagin anat com han anat, ens quedava la companyonia, si no l’amistat.

Una cosa és una i l’altra és l’altra. La resposta va ser que no en tingués cap dubte, ell era un professional.

Va ser una resposta sincera que em va fer pensar. què vol dir ser un professional en la política? Hi he donat voltes, i crec que és una persona que, més enllà del contingut de la ideologia que segueix, fa la defensa de la seva posició professionalment, és a dir, ho fa bé, amb habilitat i és capaç de produir el resultat pretès: mantenir les quotes de poder.

La política necessita de bons professionals. No és cosa fàcil.

Mantenir les quotes de poder no és fàcil. Algú volent ser molt sincer amb les seves conviccions pot ser un sapastra a l’hora de mantenir la posició davant dels altres que no comparteixen les mateixes conviccions.

És d’ingenus creure que les conviccions d’un són les úniques vertaderes o, si més no, creure que tothom les ha de compartir. No n’hi ha prou a tenir la raó perquè te la donin.

Ho dic sincerament, el manteniment del poder requereix bons professionals. .

Però la política només amb bons professionals és buida d’ànima. Cal quelcom més.

Cal donar ànima a la política. Usant lliurement el terme poeta, dic que la política també necessita de poetes.

Entenc per poeta, aquí, aquella persona que és capaç d’enlairar el pensament més enllà de la gravetat que ens imposa la realitat. El poeta, també el filòsof segons com, donen ànima a la política dotant-la de proposta, de projecte.

El poder llavors té una raó a la qual servir, tot i que la seva lògica continua essent la mateixa: assolir-lo i mantenir-s’hi. Aquesta és la lògica del poder.

Però això no vol dir que no pugui estar al servei d’una causa. El poeta, o també el filòsof, han de donar legitimitat a aquesta causa.

Causa, d’altra banda, que la ciutadania seguirà per múltiples raons, entre les quals el sentiment d’humiliació. Sentir-se humiliat i pretendre superar la font, que es creu o que és, de la humiliació amb un acte de justícia, o de força, és un motor molt important en la conducta personal o col·lectiva de les persones.

Ara bé, els poetes sols gestionant el poder poden ser molt perillosos perquè investits en la convicció que tenen raó poden cometre, o fer cometre, molts disbarats. Calen, doncs, a la vegada bons professionals i bons poetes, també filòsofs, a la política.

La cosa no va bé amb uns sense els altres: la política, llavors, seria buida d’ànima o estaria inflada d’il·lusions.

En darrer lloc, calen bons gestors. Aquelles persones que saben aplicar amb eficàcia i eficiència les decisions del poder, majoritàriament i democràticament preses. L’executiu hauria d’estar compost molt principalment per persones d’aquest estil: bons gestors.

Ara no són bons moments pel crèdit de la política. Són múltiples les raons: massa desenganys; corrupteles pròpies del poder; moments molt complicats; massa humiliacions, i altres.

I també són múltiples les conseqüències, de les quals en destaquen dos: la il·lusió del populisme, és a dir, la de la pràctica política que ven allò que es vol comprar. I què volem comprar? Una realitat immaculada, solucions fàcils i victòries sanadores de la humiliació.

L’altra conseqüència són les formes polítiques autoritàries que sembren la desconfiança en la democràcia liberal, el menys dolent dels sistemes polítics. El gran perill és que el populisme i l’autoritarisme acabin convergint, tot i que en un principi no necessàriament siguin el mateix.

En resum, ens cal recuperar la confiança en la política i en el sistema de la democràcia liberal on ningú representa la totalitat dels volers plurals de la ciutadania. Per això ens calen bons professionals, bons poetes, també filòsofs, i bons gestors. Potser ara no és el millor moment.