L''irrenunciable' cafè per a tothom

Quan algú decideix que tots, obligatòriament, prendrem cafè, t’agradi o no, mal assumpte. L’experiència diu que el “cafè per a tothom” no intenta solucionar un problema que afecta molta gent, sinó condicionant la voluntat d’elecció dels altres.

No parlarem de cafès ni de les seues aromes, sinó de llibertat editorial i empresarial. Però aquesta metàfora ens serveix per explicar el conflicte sorgit entre els editors de premsa, arran d’un cànon irrenunciable que les plataformes digitals han de pagar per llei als editors per distribuir els nostres continguts digitals.

Els que volen el “cafè per a tothom” exigeixen que es mantingui tant sí com no el pagament inflexible de la taxa per a tot el col·lectiu, aprovada pel govern del Partit Popular el 2014, advertint que si s’elimina aquesta imposició la premsa lliure desapareixerà i estarà condemnada a l’esclavitud de les grans tecnològiques de la comunicació.

I hi ha una altra visió diferent que molts editors defensem a l’estar més conforme amb la llibertat de mercat i el respecte editorial a pensar i fer de forma diferent. Afirmem que els grups editors han de tenir l’opció de negociar els acords que estimin oportuns amb qualsevol plataforma tecnològica, entre altres, amb Google, que és l’única que ha ofert aquesta possibilitat, ja que les necessitats i interessos són diferents en cada empresa. Negociar sense lligams ni imposicions de cap tipus.

En qualsevol cas, la llibertat de premsa, la seua independència, el dret a la informació dels ciutadans, no poden estar a mercè d’interessos polítics i empresarials, ni condicionats pels canvis socials i avenços tecnològics. Són valors sagrats, irrenunciables i intocables ara, sempre i sota qualsevol circumstància.

Hi ha una frase de Thomas Jefferson que s’ha convertit en una referència de la llibertat de premsa. El 1787 escriu a un amic i li diu: “Si hagués de decidir si hem de tenir un govern sense diaris o diaris sense govern, no dubtaria a preferir la segona opció.” Curiosament, anys després, quan Jefferson es converteix en el tercer president dels EUA, no va escatimar esforços per atacar i pressionar amb extrema duresa la premsa des de la Casa Blanca, afirmant que ja no es podia creure en res del que escrivien i que eren elements contaminants.

Passats dos-cents anys del Jefferson amant i detractor de la llibertat de premsa, i estant immersos en ple segle XXI en una profunda transformació tecnològica que ha canviat del tot el consum i la distribució dels continguts editorials, els editors hem de continuar adaptant-nos amb intel·ligència als nous reptes, generant prou ingressos que reforcin la nostra independència i una fèrria defensa de la llibertat d’informació.

Per això cal parlar ara, el 2021, de les plataformes tecnològiques i de la nostra relació amb elles, per l’ús que fan de les notícies que generem els mitjans de comunicació. En alguna cosa estem tots d’acord. Els editors invertim temps, diners i recursos humans a produir aquesta informació, que després distribueixen i gestionen les grans plataformes. I això, com que és fàcilment comprensible, es mereix una compensació perquè s’estan beneficiant del nostre treball i fins ara no s’ha produït. El problema és com i qui negocia aquesta compensació.

L’Associació de Premsa Regional Independent (AIE) reuneix vuit grups editorials que són presents en el mateix nombre de comunitats autònomes (Andalusia, Aragó, Balears, Castella i Lleó, Catalunya, País Valencià, Galícia, Madrid i Navarra) i publiquen 23 mitjans de comunicació. Conjuntament, som segon o tercer grup de premsa generalista d’Espanya, segons el paràmetre que es consideri.

En l’àmbit digital arribem a més de vint-i-cinc milions d’usuaris únics. En paper, distribuïm gairebé mig milió d’exemplars diaris.

Tots pertanyem a l’AMI (l’Associació de Mitjans d’Informació, antiga AEDE) des de la seua fundació. I fa molt de temps que comprovem que el cafè per a tothom, el mateix cafè de manera obligatòria i irrenunciable, no és una defensa dels nostres drets ni dels nostres interessos davant de les plataformes tecnològiques.

Al contrari: ens ha perjudicat seriosament, no hem obtingut ingressos pels continguts i Espanya s’ha convertit en una excepció digital mundial, ja que és l’únic país on s’ha retirat el servei de distribució de Google News, que va decidir anar-se’n d’Espanya a l’aprovar-se aquest cànon obligatori i col·lectiu el 2014..

L’AIE ha fet el mateix que més de 450 grups editorials semblants al nostre que funcionen arreu del món. Hem negociat per primera vegada amb Google drets econòmics per l’ús dels nostres continguts digitals a satisfacció d’ambdues parts. I per primera vegada es reconeix el valor dels nostres continguts digitals i el mètode ràpid i eficaç per rebre els ingressos que ens corresponguin.

Què ens falta perquè tot això comenci a funcionar, què exigim? Doncs falta que la llei espanyola es modifiqui i incorpori al nostre ordenament la Directiva del Copyright emesa pel Consell i el Parlament europeus l’abril del 2019, per deixar de ser l’única excepció a Europa i al món en aquest assumpte.

Així podrem prendre decisions sense imposicions de “cafè per a tothom”, perquè som els millors coneixedors de les peculiaritats i circumstàncies de les nostres empreses, que no són les mateixes per a tothom. Així s’acabarà amb l’“irrenunciable” cànon i amb l’obligatorietat d’utilitzar entitats de gestió col·lectiva, les mateixes per a tothom, que no s’adapten a la realitat de cada editor, que plantegen seriosos problemes de repartiment i que a sobre ens cobra per la seua gestió.

De la rapidesa amb què la llei espanyola s’adapti a la directiva europea depèn una cosa tan senzilla i tan important com trampejar la crisi que estem vivint, que ja hi era però que la pandèmia ha aguditzat.

La sibil·lina alternativa plantejada pels defensors de la “irrenunciabilitat” per a tothom entre llibertat i independència o submissió i submissió a les grans plataformes digitals és fal·laç i queda desarmada per la mateixa directiva europea.

La normativa del copyright dona als editors de premsa un control més gran sobre els continguts que generen i més claredat sobre els drets dels editors per aconseguir, com diu el text europeu, “una premsa lliure i plural [que] és essencial per garantir un periodisme de qualitat i l’accés dels ciutadans a la informació”.

Els editors tenim el control exclusiu sobre l’ús online dels continguts que generem, sense que ningú pugui decidir per nosaltres, com no pot ser d’una altra manera.

A la seua novel·la El general en su laberinto, Gabriel García Márquez fa dir a Simón Bolívar: “No sé on es van arrogar els demagogs el dret a dir-se liberals. Van robar la paraula, ni més ni menys, com es roba tot el que cau a les seues mans.”