Convertir les amenaces en oportunitats

Els fons europeus Next Generation (un autèntic mannà, segons alguns) poden constituir una oportunitat privilegiada (d’aquelles que sorgeixen un cop o dos per segle) per reconvertir profundament l’economia catalana.

Tot i que és probable que les grans corporacions de l’Ibex s’enduguin el tall gros (entre altres motius perquè els exministres del PP i PSOE dels seus consells d’administració bé han d’afanyar-se el sou), la plana de Lleida ha d’intentar endur-se prou quantitat per poder promoure la nova economia que necessita per no perdre pistonada. Entre les inversions que hi tindran cabuda hi ha les lligades a dos sectors que poden tenir un gran impacte en la nostra economia i en el nostre progrés general.

Un és el de les energies renovables. És evident que per un seguit de raons objectives, com l’abundància de sòls disponibles a preus més que assequibles i escassament productius en indrets poc habitats, el nostre Ponent és candidat ferm a acollir un nombre de molins de vent i de plaques solars molt superior al que li correspondria per PIB i població.

Ara bé, constatar això ens obliga a ser realistes, però no a resignar-nos dòcilment. Vull dir que si bé és bastant probable que ens acabarem convertint en exportadors nets d’energia renovable, hem de bregar per tal que això no acabi perjudicant el nostre desenvolupament.

Suposo que molts lectors deuen haver observat que molts dels territoris productors d’energia (amb grans embassaments, centrals nuclears o concentracions d’aerogeneradors) són alhora els més despoblats i empobrits. És a dir, el fet d’haver-se especialitzat a produir un bé tan necessari com l’energia no els ha garantit pas un desenvolupament plausible.

Per tant, la lliçó que cal extraure’n és que la producció d’energia s’ha de supeditar, no pas als interessos dels grans pols turístics, metropolitans i industrials que acabaran consumint-la, sinó respectant els del territori on es produeix. En aquest sentit, cal aplicar un pla d’usos que eviti massificacions que destrueixen el nostre patrimoni paisatgístic i ambiental i un cànon que gravi el transport de l’energia.

Aquest cànon, justificat en el cost ambiental que comporta produir i transportar energia, hauria de tenir un doble objectiu: fer més competitives les empreses ja implantades i incentivar que se n’implanti més perquè Ponent no esdevingui la reserva energètica despoblada de la puixant i nova economia litoral sostenible. El preu de l’energia –si és més barat on es produeix– pot esdevenir un factor de reequilibri territorial per poder acabar amb la vella dicotomia de les dues catalunyes.

L’altre repte que caldria afrontar amb els Fons Next Generation és el dels purins, que en moltes contrades de Ponent ho empudeguen tot. O aprofitem aquests fons per transformar els residus ramaders en adob orgànic de qualitat, implantant de debò en aquest àmbit l’economia circular, o la nostra important i estratègica indústria ramadera acabarà escanyada per la seva pròpia insostenibilitat.

És evident que la majoria de ramaders no tenen els mitjans per resoldre-ho ells sols, perquè són explotacions familiars modestes. Ara bé, les grans integradores que fins ara han eludit la seva responsabilitat malgrat ser les principals beneficiàries de la producció de carn, sí que el tenen, i s’haurien d’implicar de debò.

Acomboiat per les administracions i la UdL, el sector ramader ha de liderar la conversió a Catalunya de les dejeccions en adob natural que substitueixi bona part dels adobs sintètics que no parem d’importar i amb un cost no pas irrellevant. 

En tot cas, no seria pas sobrer que els flamants caps de llista de les diferents formacions electorals es pronunciessin sobre els Next Generation i com i en què cal emprar-los.