Amb el Museu de Lleida

El 10 de març del 2021 és una data que quedarà gravada en el registre emocional de la ciutadania de Lleida, especialment per a aquells i aquelles que creuen que el patrimoni cultural té, a més d’un valor artístic, un potent sentit humanitzador i cohesionador de la societat i dels individus que la componen.

Malauradament, els darrers anys acumulem massa impactes emocionals derivats del retorciment de la justícia, amb efectes sobre la llibertat de les persones i en alguns casos sobre els béns culturals. El desembre del 2017, amb l’escapçament de la Generalitat per l’efecte de l’aplicació del 155, es va produir el primer espoli del Museu de Lleida.

Ara el lliurament de les 111 obres d’art del Museu s’ha produït sota l’amenaça fefaent de les greus conseqüències que tindria, i que ja ha tingut en ocasions anteriors, el desacatament d’una ordre judicial. Parlem de l’execució provisional d’una sentència del tribunal de Barbastre, que fins i tot l’ICOM (el Comitè Espanyol del Consell Internacional de Museus) ha criticat, ja que posa en risc la integritat dels béns en cas que la sentència final no doni la raó al Bisbat de Barbastre i al Govern d’Aragó.

No entraré en els detalls legals d’un relat que sovint s’acosta al surrealisme, però que ha tingut efectes devastadors sobre la integritat de la col·lecció d’art sacre de la qual el Museu de Lleida ha tingut cura i ha fet difusió durant anys. Una col·lecció que el bisbe Josep Meseguer va iniciar el 1893, amb finalitats acadèmiques i museístiques, en un procés laboriós que va permetre arribar fins a l’actualitat amb la suma dels béns salvats dels saquejos de Sixena durant la Guerra Civil.

La divisió del Bisbat de Lleida l’any 1995, amb la creació del Bisbat de Barbastre-Montsó, és el detonant d’unes reclamacions que sense cap mena de dubte han tingut un component polític elevadíssim i que, en definitiva, neguen uns fets històrics i culturals. Aquestes reclamacions s’envolten, a més, d’un discurs que intoxica greument l’espai geogràfic i humà de convivència en un territori on les modernes fronteres administratives sempre han quedat superades per una realitat tossuda de relacions familiars, d’amistat, de llengua, de serveis de proximitat o d’economia.

En el procés que ha conduït al lliurament de les darreres obres de ben segur que s’han produït errors de comunicació i, per tant, de visibilitat de la tremenda injustícia que s’estava cometent. Del que sí que puc donar testimoni és de la intensitat del treball que s’ha dut a terme des del Consorci del Museu, amb tots els patrons actuant coordinadament per defensar la integritat de la col·lecció, també per evitar uns fets traumàtics com els del desembre del 2017 i per conjurar-se a esgotar totes les instàncies judicials, fins les d’abast europeu.

També s’han mantingut diverses reunions amb el Cercle d’Amics del Museu i la Plataforma d’Entitats Culturals de Lleida, en particular els darrers dies, per fer-los coneixedors dels passos que s’estaven fent.

Vull fer un reconeixement molt especial a tot l’equip humà del Museu de Lleida, amb el seu director, en Josep Giralt, al capdavant. Es mereixen un agraïment i també una disculpa si en algun moment no han sentit prou la proximitat del Patronat en uns moments molt difícils per ells. També estic segur que vindran temps brillants per al Museu, perquè d’aquesta crisi també n’ha sortit un compromís molt ferm de complicitat entre totes les administracions per superar-la amb un pla ambiciós de reforç del discurs i dels fons, que ben aviat es comunicarà.

En aquest pla, la Paeria hi serà present amb convicció i amb intensitat, perquè creiem fermament en aquest sentit humanitzador i cohesionador de la cultura.