El veritable cost de perdre ramaders

La ramaderia del boví de carn sempre ha estat un sector dinàmic que ha sabut fer front a nombroses dificultats. Ara, però, travessem un dels nostres pitjors moments, i malgrat que no volem llençar la tovallola, ens trobem sols davant de tot el que s’esdevé.

Estem altament professionalitzats, però el llarg cicle de producció, el tipus d’alimentació, les exigents normatives comunitàries i un llarg etcètera, fan que la nostra supervivència en un mercat globalitzat sigui difícil sense un suport específic. Quan els experts fan els números de la rendibilitat del nostre sector s’evidencia que és gràcies al suport de la Política Agrària Comuna (PAC) que podem tirar endavant.

Malgrat haver assumit que la nova PAC introduiria importants canvis a partir del 2023, quan es va publicar el Reial Decret que regula el període transitori durant els anys 2021 i 2022, es va demanar la seva retirada i hem iniciat un procés judicial per les conseqüències econòmiques i jurídiques que pot comportar canviar les condicions, i deixar-nos sense ajuts dos anys abans del previst. Molts ramaders hem assumit importants inversions i hi ha joves recentment incorporats.

Tots veiem com la mateixa Administració que havia acceptat unes regles ara les canvia de manera totalment inesperada, en un moment d’extrema dificultat, quan estem arrossegant dos anys asfixiants de pèrdues econòmiques. Conseqüències nefastes Els resultats de les crisis ja s’han vist en altres espècies, per una banda amb la desaparició de ramaders de dimensió petita i mitjana, i dels que es veuen incapaços d’afrontar el pagament de les darreres inversions.

De l’altra, es concentra el sector en poques mans i s’experimenten processos d’integració, de manera que els ramaders deixen de ser propietaris dels animals i del seu negoci. Tot això deriva en un procés totalment contrari al model que suposadament els nostres polítics promulguen i que també la societat demana.

Darrere de cada granja de boví hi ha una família que viu, conserva i té cura del medi rural. Tot l’any, 365 dies, 24 hores, sense treva. Difícilment trobarem sectors tan vocacionals i arrelats en tot el territori com ho està el boví de carn. La nostra continuïtat és també vital per al Pirineu, atès que la pervivència de la vaca alletant està estretament lligada a l’activitat de les granges d’engreix.

No hem d’oblidar que disposar d’una ramaderia autòctona va permetre que fa un any, durant els primers dies de la pandèmia, els lineals tornessin a ser plens cada matí, evitant possibles situacions de pànic. Volem convertir la carn de boví en un producte elitista o hem de permetre que totes les famílies, especialment aquelles amb fills i gent gran, hi puguin tenir un fàcil accés? Amb la desaparició del nostre model s’està posant en perill la seguretat alimentària de la població, entenent seguretat com el fàcil accés als aliments.

Estem disposats a fer front als reptes que s’esdevenen i als costos creixents que suposa l’adaptació a normatives com les relacionades amb el Pacte Verd Europeu. La prova és que d’una quarantena d’explotacions sondejades per la nostra associació, les despeses previstes en projectes de sostenibilitat sumen gairebé 8 milions d’euros. Només cal extrapolar aquests números al conjunt del sector. Però depenent de com es resolguin els ajuts en aquest període transitori totes aquestes inversions quedaran en entredit, perquè sense sostenibilitat econòmica no hi pot haver sostenibilitat ambiental.

Ens podem permetre com a país i en aquests temps deixar caure els nostres ramaders?