Pendents d'una investidura

Després d’escoltar molt atentament –deu tractar-se d’una certa nostàlgia pels anys que ho vaig viure en directe– els dos debats d’investidura dels darrers dies i les declaracions posteriors dels diversos dirigents polítics, m’han quedat clares unes quantes coses:

1. El denominador comú de la majoria independentista, formada per ERC, Junts i la CUP, és el compromís per l’amnistia i l’autodeterminació, encara que sàpiguen que cap govern espanyol es pot avenir a negociar-ho en l’actual marc constitucional. Establerta la premissa d’aquell compromís, el Sr. Aragonès és l’única opció viable per a ser investit nou President de la Generalitat, malgrat hagi de patir la humiliació d’una llarga espera. Alhora, la demora és un clar indicatiu de com es relativitza la necessitat de disposar amb urgència d’un govern efectiu –i no en funcions, com l’actual– per fer front als importants reptes que el país té plantejats.

2. Ara bé, una cosa és la investidura del president i una altra la formació de govern.

D’una part, l’acord que ja van subscriure fa dies ERC i la CUP; d’una altra, les grans diferències programàtiques entre Junts i la CUP. Afegim-hi la lluita descarnada per l’hegemonia en l’espai independentista entre ERC i Junts i els greuges personals entre uns dirigents i altres, especialment entre els de Junts i els de la CUP .

L’equació es fa molt difícil de resoldre. Certament, es pot dissociar l’elecció del president (aquest tindria el suport de tot el bloc independentista) de la formació del Govern, de tal manera que aquest ho sigui en minoria (només d’ERC i la CUP).

Però això provocaria importants conseqüències: Junts perdria les quotes de poder que li han permès transitar des de Convergència fins avui, gaudint còmodament d’abundants càrrecs i prebendes, i, per altra part, una força antisistema, que va enviar el president Mas a la paperera de la Història, segons ells mateixos proclamen, se situaria a la taula de comandament, en el cor del sistema mateix..

3. En el marc de la negociació entre ERC i Junts destaquen dues qüestions: primera, quin paper ha d’exercir el president Puigdemont i el seu Consell per la República.

Superada la trista etapa del president Torra, autoqualificat de president vicari en substitució del president legítim, ara s’obre una nova etapa en què el president o la presidenta que sigui elegit/da té tota la legitimitat del càrrec i no ha de ser vicari de ningú. Pretendre que des de Waterloo es pugui exercir una tutela política sobre el president electe de la Generalitat significaria una degradació absoluta de la institució.

Segona, l’estratègia de confrontació amb l’ Estat. Tot i que cada vegada sorgeixen més veus en l’espai independentista que reclamen encarar la qüestió amb realisme, tocar de peus a terra, passar de la quimera a la realitat, els portaveus més radicals encara parlen de tornar-ho a fer i els militants més arrauxats encara pinten eslògans –cada cop més surrealistes– i s’apropien de l’espai públic penjant-hi estelades –cada cop menys.

A l’hora de la veritat, però, quan cal encarar la responsabilitat pels actes propis tot són excuses de mal pagador que casen molt malament amb aquella exigència èpica de sacrificis personals que reclama Puigdemont des del seu còmode Waterloo i que ell no practica. Sacrifici és, si de cas, el dels qui romanen a la presó; sacrifici suprem fou els de qui van patir la guerra o van haver d’exiliar-se després.

Les tensions i els desacords entre els socis de Govern van fer que el president Torra declarés esgotada la legislatura fa un any i mig. Les eleccions no han resolt el combat per l’hegemonia dins de l’espai independentista i l’empat resultant és de tan difícil gestió ara com ho era fa quinze mesos. Per a resoldre l’empat sempre queda, però, l’opció de la repetició electoral. Diuen que ningú la vol, però de ser-hi, hi és. I si no ara, a mig termini.

El país en comença a estar fart, però, de tanta estupidesa partidista i de tan poques solucions a problemes molt complexos i cada dia més inajornables.