Què ens passa a la Universitat de Lleida?

Quan el passat 16 de febrer em va arribar la fotografia dels Mossos amb cascs, armilles antibales i pistoles al tercer pis de la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida alguns de nosaltres vam sentir com es trencava una cosa dins nostre. Era la gota que feia vessar un got ple de fa temps.

A l’arrest vergonyós calia sumar-hi tot allò que ens passa a la UdL. Un servidor no pot deixar de sospitar que l’extrema precarització a la qual la universitat ens ha sotmès a alguns al llarg de la nostra vida acadèmica té molt a veure amb la vulneració de drets laborals però també del dret a la llibertat d’expressió.

Cau un dret i a poc a poc van caient tots. Ens passen per sobre i ni ens n’adonem.

Hasél estava més sol del que sembla i molts de nosaltres no vam estar a l’altura..

En realitat, la Universitat de Lleida va ser en el focus mediàtic durant uns dies per un assumpte que ens venia perseguint des de feia temps. Mentre alguns posen l’atenció en taules, cadires, contenidors, lletres provocadores i condemnes pretèrites, d’altres ens sentíem interpel·lats vers una crida a la mobilització social, al despertar del col·lectiu universitari, des de massa temps adormit entre l’autocomplaença i la precarietat.

Quan la teva nòmina és un abús i un insult a la teva tasca docent i investigadora, sovint només tens pressa per arribar a final de mes. No hi ha temps per a la lluita sindical.

No hi ha temps per a la reflexió del model de governança de la universitat. No hi ha temps per a l’organització.

No hi ha temps per a l’autocrítica. I, tanmateix, darrerament detecto com alguns/es hem decidit posar fre a l’autoprecarització intel·lectual i procurem repensar el nostre paper dins d’una institució que alguns voldrien com a empresa privada i d’altres la somniem com una institució pública que estimuli la cooperació entre professorat, personal d’administració i serveis i alumnat, en què el lucre no sigui l’objectiu i el benefici pugui ser immaterial.

La visió economicista, gairebé numerològica, que s’està emprant actualment com a model de gestió universitària només ens portarà a nous fangars de precarietat i conflictivitat interna. Aquesta forma de gestió és totalment oposada als orígens contemporanis de la universitat, no té res a veure amb els valors de Víctor Siurana ni amb l’esperit de l’Estudi General.

Cal, per tant, repensar allò viscut, tornar a una visió comunitària, tornar a preocupar-se per la situació laboral dels nostres companys i companyes. No serveixen de res les proclames benintencionades sobre l’infrafinançament universitari –que, d’altra banda, és ben cert– quan, davant de la dificultat, el primer que es retalla és el capítol de personal del pressupost.

Les accions expressen prioritats. Les institucions públiques que subvencionen i sostenen la UdL farien bé d’exigir que els diners invertits reverteixin en els seus treballadors i treballadores.

Cal una fiscalització que obligui al benestar de qui treballa i estudia a la UdL. Per acabar-ho d’adobar, els darrers anys la deriva ha estat semblant a la mercantilització de les ciutats, on la universitat és una simple marca –com la marca Barcelona– en competició constant amb altres universitats/marques, privades i públiques, sense que això repercuteixi en res en les nòmines de qui sustenta, majoritàriament, l’esforç en docència i recerca: els més de 800 professors/es associats/des de la UdL d’una plantilla que, entre funcionaris i laborals, en realitat no arriba als 1.500.

Som més de la meitat del professorat, segons el darrer cens publicat el desembre del 2020, però se’ns menysté i se’ns considera un problema quan som part de la solució..

Davant d’un panorama en què no s’escolta la majoria, què cal fer? Penso que ens hem de conjurar per oferir una alternativa a la universitat actual. Un dels punts clau del nou model de governança de la universitat ha de ser la seva democratització.

Actualment el vot ponderat suposa un greu dèficit democràtic intern, que condemna la majoria del PAS, PDI-Laboral i estudiantat a la irrellevància i els aparta fraudulentament de la presa de decisions interna. Cal anar a una ponderació equitativa o a un model de radicalitat democràtica: una persona, un vot.

També cal un compromís descentralitzador. Que la UdL hagi obert abans un campus a Igualada, Tremp, la Seu d’Urgell, Tàrrega, Mollerussa o les Borges ja és prou indicatiu del model que estem seguint.

Potser era una oportunitat única però hom convindrà que és ben estrany. Que s’hagin retallat contractes enmig de la pandèmia de la Covid-19 en lloc de lluitar per salvaguardar llocs de feina és terrible, impropi d’una universitat pública amb responsabilitat social.

No ha de tornar a passar mai més. La universitat del futur ha de ser descentralitzada, amb una presència equilibrada a la demarcació (i a Igualada), no ha de tenir objectius mercantilistes i ha de transmetre coneixements i fer recerca amb la voluntat de garantir millors condicions de vida a les persones de la societat en la qual està immersa.

Una universitat més horitzontal que jeràrquica, més transparent i oberta, amb un paper protagonista per a sindicats en matèria laboral, en què el benestar de les persones estigui al centre de la presa de decisions, i on la responsabilitat individual vagi acompanyada del compromís col·lectiu amb la democràcia i els drets humans. Una altra Universitat de Lleida és possible.