Tan lluny i tan a prop

Acabem una setmana durant la qual hem assistit a dues jornades electorals que, tot i desenvolupar-se en indrets allunyats de Catalunya, d’una manera o altra afecten el nostre país. Si més no per agafar-les d’exemple de com un resultat electoral pot ser aplicat per les forces majoritàries amb contundència i amb tota la legitimitat democràtica.

Les eleccions de Madrid ja es van convertir des del primer dia en un precedent del que pot passar en un futur pròxim. L’intent de PSOE i Ciutadans d’estendre la moció de censura de la Comunitat de Múrcia a d’altres regions i sobretot a la capital d’Espanya va ser un autèntic tret al peu que ha permès agafar volada al PP i, amb ell, a l’extrema dreta.

El PP ha aconseguit poc menys del 45% dels vots dels ciutadans de la Comunitat de Madrid. Un resultat que ha estat definit, amb raó, com a espectacular i indiscutible.

Fins i tot s’ha dit que tindrà conseqüències a nivell espanyol, no solament electorals sinó també en la futura manera de gestionar les polítiques de salut, fiscals o territorials..

Per altra banda, els ciutadans escocesos van ser dijous passat cridats a les urnes. Per causa de la Covid-19, no s’iniciarà el recompte fins dissabte al matí i no apareixeran els primers resultats fins a la tarda.

Per tant, en el moment d’escriure aquest article encara es desconeix si, com diuen les enquestes, el nacionalisme escocès obtindrà una gran majoria absoluta. Tot i això, ja tenim un precedent de com es tracten a la Gran Bretanya els resultats electorals: l’any 2011, un 45% dels vots escocesos per l’Scotish National Party (SNP), la força política que defensava celebrar un referèndum per la independència, va fer que el primer ministre britànic es veiés democràticament obligat a convocar la consulta del 2014.

Llavors va guanyar la continuïtat d’Escòcia dins del Regne Unit. Des de llavors ha succeït un fet rellevant que pot canviar les coses: la sortida de la Unió Europea de la Gran Bretanya va tenir, en el referèndum del Brexit, una oposició contundent en terres escoceses.

Escòcia tornarà a demanar ser consultada..

És evident que les diferències democràtiques amb Espanya són substancials. Els escocesos són considerats ciutadans. Els catalans, súbdits. Espanya creu que Catalunya és d’Espanya. El Regne Unit entén que Escòcia està en el Regne Unit i que no pot conservar un poble contra la seva voluntat. A Espanya no li importa gens la voluntat dels ciutadans de Catalunya. No té cap importància el que el poble vulgui. El govern anglès tracta de seduir els escocesos. L’espanyol busca atemorir els catalans amb la presó i els embargs.

Fa prop de tres mesos que l’independentisme català va aconseguir una fita històrica en unes eleccions al Parlament de Catalunya: el 52% dels vots. Molt per sobre del 45% incontestable de Madrid i d’Edimburg.

El marc mental que ha aconseguit crear Espanya provoca que ni els mateixos catalans siguem en molts casos conscients de la força i legitimitat democràtica que té aquest resultat. Ens hem de posar d’acord i ens hi posarem.

Solament cal aplicar el mandat del poble i caminar cap a la independència. Tinc molt clar que el futur del nostre país passa per gestionar els nostres propis recursos i aplicar aquelles polítiques socials, econòmiques, culturals i de tota mena que permetin fer de Catalunya un país econòmicament pròsper i socialment compromès.

I això no s’ha de fer mai des de la trencadissa, però sí des de la fermesa de conviccions que ens dona la voluntat popular majoritària. Mai Catalunya ha renunciat al diàleg. Malauradament el diàleg sobre el tipus de relació que cal tenir amb Espanya no ha estat tal. Un diàleg implica dues parts. Tots els intents catalans s’han convertit en un monòleg perquè no han trobat a l’altra banda res més que un no rotund a tot.

Segurament cal intentar-ho tants cops com faci falta. I fins i tot alguns més. Però és imprescindible que Catalunya, per dignitat, tingui clars els passos a seguir en el moment que es constati que tots els intents són en va. Podríem fer una llarga relació d’Estats que han nascut seguint el seu propi camí, obviant l’oposició del país colonitzador al qual pertanyien contra la seva voluntat. Nous estats que no solament pertanyen avui en dia amb tots Els drets a la comunitat internacional, sinó que la lideren.

Ens ho hem de creure. Res no podrà aturar una nació que pacíficament, democràticament i lliurement decideix, per majoria, prendre el camí de la sobirania plena i dotar-se d’un Estat.

Si n’estem convençuts, les amenaces i la desconsideració a la voluntat popular no faran res més que enfortir el capteniment dels catalans per seguir el seu propi camí.