Energies renovables, ens hi va el futur

Països com Alemanya i Holanda es prenen tan seriosament les polítiques energètiques i la transició a les energies renovables que els seus ministeris d’economia s’anomenen així, d’economia, i també hi afegeixen l’energia i les polítiques climàtiques, respectivament.

A casa nostra tenim un endarreriment de transició energètica tan gran que, com molt bé apuntava en Jordi Goula en un article que recomanem llegir, “si tots nosaltres poséssim plaques fotovoltaiques a les teulades de tot Catalunya, únicament resoldríem una quarta part del problema”. És a dir, no el resoldríem.

En temps com els actuals, el concepte de sobirania no té únicament una dimensió política, també la té respecte de l’alimentació i de l’energia. Estem parlant, en definitiva, d’una sobirania real de país. I això vol dir aprofitar tots els recursos que hi ha al nostre abast de la manera més eficient possible per voler assolir els objectius europeus pel que fa a les energies renovables.

Des del PDeCAT estem totalment a favor de les energies renovables per així assolir els ambiciosos objectius de produir el 100% de l’energia amb energies renovables el 2050. Estem totalment a favor de la descarbonització de l’economia i l’energia per lluitar contra la crisi climàtica. Ens hi va el nostre futur i el de les properes generacions.

És difícil explicar el fet que un país com Alemanya, amb un potencial d’energia fotovoltaica molt menor que la península Ibèrica, gairebé 1.000 hores de sol menys a l’any, estigui a la quarta posició mundial de generació d’energia d’aquest tipus i que l’Estat espanyol es trobi al 9è lloc. A Catalunya, encara anem més endarrerits i ens situem a la cua. En la darrera dècada a Catalunya no s’ha construït cap parc fotovoltaic ni eòlic. Com pretenem assolir els objectius de país de generació d’energia neta i renovable fixats?

Aquestes darreres setmanes s’han publicat notícies que expliquen què ens passa com a país: hi ha empreses disposades a implantar aquest tipus de projectes i ubicar-se a les nostres terres, es troben amb un govern català inspirat per dogmes immobilistes respecte a les energies renovables i davant aquesta paràlisi opten per marxar i ubicar-se a 10 o 20 km de casa nostra. Estem deixant de ser un país atractiu i cada cop se’ns percep més com un obstacle per a la generació futura, amb un canvi cultural sostenible i com una terra d’oportunitats i de creació de riquesa per repartir-la.

Cada cop més ajuntaments ens expliquen el cas d’empreses que estaven disposades a establir-se al seu municipi i que se’n van cap a d’altres opcions, cansades d’esperar la resposta de l’administració o preocupades per les línies mestres d’aquest govern amb la moratòria encoberta a energies com l’eòlica i la solar per mitjà de l’elaboració d’un nou Pla Territorial.

Anteriorment hem parlat de sobirania, i no podem obviar la sobirania dels ajuntaments. Algú s’ha plantejat preguntar als municipis què en pensen al respecte d’aquesta revolució energètica que cal fer? Quan es parla d’escoltar el territori, també cal escoltar els representats municipals i els seus veïns. Per posar un exemple, els parcs energètics poden crear llocs de treball al territori, poden ajudar al finançament dels municipis i poden ajudar a revertir el despoblament.

Les dades de l’Idescat sobre la producció d’electricitat a partir d’energies renovables són força preocupants al nostre país. A Catalunya representa el 15%, a l’Estat representa el 45%. I l’horitzó no és per ser optimistes si es confirma que l’horitzó del nou govern català seguirà instal·lat en la paràlisi.

Si continuem així, cada cop serem menys competitus com a país, serem més dependents energèticament i negarem un principi bàsic que ens ha caracteritzat: el dret a decidir que ha de tenir cada municipi, dins un marc legal al més acurat possible i en consens amb la resta d’administracions i autoritats.

El mateix Idescat ens diu que el 2020 el 55% de l’energia que es produeix a Catalunya és energia nuclear. Aturar el desenvolupament de les renovables ens fa dependents d’aquest tipus d’energia generada mitjançant tres centrals nuclears, inaugurades als anys 70 i 80 del segle passat i també de l’energia que es generi en altres territoris. Això vol dir dependència energètica per als propers vint o trenta anys.

El futur de les persones i d’un país millor implica tenir un debat nacional sobre on som i on volem ser. Fent aquest debat posarem llum a totes les sensibilitats, matisos i mirades. Aquest debat també posarà sobre la taula si han de ser sempre les mateixes comarques qui concentrin, assumeixin i siguin receptores en solitari d’aquests nous parcs energètics. Com sempre, el repartiment territorial proporcional i equilibrat d’aquestes infraestructures ens farà madurar com a societat i país.

Estar a la cua de les energies renovables és condemnar el desenvolupament econòmic i social del nostre país i ser dependents d’altres territoris a nivell energètic i desviar-nos dels objectius fixats per la UE, ubicant-nos perpètuament a la cua de la civilitat energètica.