L'Estat espanyol no és Suïssa

La nostra llengua és una, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. Ho deia el filòleg mallorquí Joan Veny quan recollia el 47è premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Així ho vam defensar al ple del passat 28 de maig el grup d’Esquerra Republicana-Acord Municipal presentant una moció en defensa de la unitat de la llengua catalana. Una moció promoguda per la Plataforma per la Llengua.

Però seguint amb termes geogràfics, els diré allò que sembla una obvietat. L’Estat espanyol no és Suïssa. I no ho és perquè malgrat que tots dos comparteixen la característica de ser estats plurilingües, el país helvètic considera el francès, l’alemany i l’italià com a llengües nacionals. També el romanx, parlat per menys d’un 1% de la població. Les tres primeres es consideren oficials. Però l’estat espanyol no és Suïssa.

La sentència 634/2020 de 2 de juny del 2020, dictada pel Tribunal Supremo espanyol, obliga l’administració valenciana a comunicar-se amb l’administració catalana en castellà. Quin és l’argument que sustenta aquesta i altres sentències del Supremo? Doncs que per a alguns jutges (i per a l’advocacia de l’estat) el català, el valencià o el balear són llengües diferents.

L’Estat espanyol no és Suïssa. No ho és perquè el marc general establert i bona part dels poders de l’Estat que l’interpreten segueixen considerant les llengües que no siguin el castellà com a secundàries. Tot això malgrat que l’Estat espanyol va signar l’any 1992 la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, en què, entre altres principis, es parla específicament d’evitar aquesta fragmentació lingüística per raons administratives.

L’Institut d’Estudis Catalans va emetre el juny del 2020 una nota en què argumentava que sentències com aquesta demostraven una animadversió ancestral per part d’algunes de les més altes institucions contra una llengua compartida per almenys una quarta part de la població de l’estat i, per extensió, contra les altres, que sumen un terç dels seus habitants.

Darrere d’aquesta vulneració de drets hi ha, com a mínim, la incomprensió que les llengües no són només propietat dels seus parlants, sinó de tota la ciutadania, ja sigui espanyola, europea o d’arreu del món, i que per damunt de prejudicis ideològics tenen l’obligació de conservar-les, protegir-les i fomentar-les.

Malgrat que hem parlat de lleis, la defensa de la unitat de llengua tampoc és només una qüestió de filologia. I ho explicava precisament un filòleg lleidatà quan deia que el debat de la unitat del català s’assemblava cada cop més a aquella capsa de galetes que ranciejaven i que trèiem cada cop que venien visites, a veure si algun dia s’acabaven.

Era, segons aquest estudiós, una batalla entre dues voluntats irreconciliables: la dels que aspiraven a veure desaparèixer les galetes i la dels que no se les menjarien de cap de les maneres. I ho deia així perquè creia que el debat s’havia situat erròniament en el camp de la filologia quan en realitat era una qüestió de caràcter ideològic, sociològic i actitudinal.

Sovint unes divisions molt emocionals atiades per la dictadura, inspirades per cacics o alimentades per desconfiances històriques, explicava. Concloïa, aquest filòleg ponentí que les accions més eficaces per reconstruir la integritat de la comunitat lingüística catalana s’han d’emprendre en el context d’una normalització integral i deia no esperar que en faciliti l’antídot aquell que ens va administrar la metzina.

Deu ser la llengua una qüestió d’amors, com aquells amants de Vicent Andrés Estellés: “No hi havia a València dos amants com nosaltres,/ car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

Per cert, el filòleg ponentí que va escriure sobre les galetes i la unitat de la llengua era l’aleshores professor –ara paer en cap– Miquel Pueyo, cap a l’any 1988.