El treballador té dret a un permís retribuït per vacunar-se?

En el món laboral hi ha llicències o permisos que estan regulats per una llei, en aquest cas per l’Estatut dels Treballadors (ET) o bé per Conveni Col·lectiu (CCol) i que l’empresa no pot negar-se a concedir-los. Són els permisos per deure inexcusable, públic i personal, regulats a l’art. 37.3 de l’ET.

Què s’entén per deure inexcusable, públic i personal? És tota obligació que té un treballador i l’incompliment del qual donaria lloc a responsabilitats civils, administratives o penals. Un exemple seria la pertinença a un jurat popular. Un treballador que sigui elegit per sorteig personal per formar part d’aquest jurat té l’obligació de presentar-se i, en cas de no fer-ho, podria ser objecte de sancions legals.

Un altre deure inexcusable és l’exercici del sufragi actiu. És el dret i l’obligació de tot ciutadà emetre el vot en tot tipus d’eleccions. També seria un deure la compareixença en un judici en qualitat de testimoni o l’assistència a una conciliació administrativa, quan el treballador sigui part demandant. Un altre cas semblant seria l’exercici de càrrec públic, la renovació de documents oficials (DNI), etc.

Però té dret un treballador a un permís retribuït per posar-se la vacuna? Es pot considerar en el seu cas un deure inexcusable, públic i personal? Tots tenim coneixement que la vacunació contra el coronavirus va per ordre invers d’edat i aviat començarà el temps per vacunar tots els treballadors en general, fet que comportarà un greu problema d’organització i econòmic per a l’empresa. Aquest permís en l’actualitat no està previst ni regulat en cap llei o conveni i ni tan sols s’ha tractat políticament ni, ara per ara, ha entrat cap proposta o iniciativa en aquest sentit en el Congrés dels Diputats.

Per tant, l’actual legislació no estableix cap permís retribuït per anar a vacunar-se contra el Covid-19, ni contra l’Ebola, ni contra cap tipus d’epidèmia o pandèmia. Per altra part, tampoc es pot considerar un deure públic i personal per la simple raó que, com ja hem subratllat anteriorment, aquest incompliment comporta diferents tipus de responsabilitats per la seva obligatorietat i, a Espanya, la vacuna és facultativa o voluntària, en cap cas obligatòria; per tant, la norma no seria aplicable. També s’ha d’afegir que els Convenis Col·lectius no diuen res al respecte, o com a mínim no conec cap conveni que reguli aquest tipus de permisos.

Segons la llei de Prevenció de Riscos Laborals, les companyies tenen “el deure de protecció” i els empleats tenen “l’obligació de cooperar” en aquest assumpte, però en cap cas poden obligar a vacunar els seus treballadors contra el coronavirus ni contra qualsevol altra malaltia. El que sí que és possible és que en una situació de pandèmia com l’actual, per part de la direcció de l’empresa es pugui proposar la vacunació als treballadors, una vegada analitzats els riscos i sempre informant-los dels pros i contres, i assumint amb el seu càrrec les despeses.

Per la seva part, el treballador és “lliure” d’acceptar-ho o no. En un altre ordre de coses, i sempre referint-nos a les relacions laborals, les empreses no poden tenir un registre de vacunats ni poden fer públics les dades de vacunació del seu personal, a efectes tant interns com externs, perquè podria suposar una greu discriminació.

En matèria de prevenció de riscos, sí que és cert que el personal sanitari que tingui una relació funcionarial o laboral amb l’empresa i que es trobi en contacte habitual amb malalts de Covid-19 podria considerar-se afectat per l’obligació.

En unes setmanes milions de treballadors hauran de vacunar-se. Si per exemple a un empleat el convoquen per anar a posar-se la vacuna a les 10 del matí, coincidint amb el seu horari laboral, què pot fer realment? Recuperar el temps en el seu dia lliure? Agafar-se un dia de vacances? Deixar que li descomptin el temps fet servir de la nòmina? Dir que no es vacuna? Proposar que li canviïn d’hora? En aquests casos seria un permís recuperable.

La solució correcta seria que el ministeri de Treball i Economia Social promogui una modificació legislativa necessària i urgent, per garantir l’assistència a la vacunació de la Covid-19 com un permís retribuït. Al respecte, hi ha algun sindicat que ja ha proposat a l’esmentat ministeri portar a terme aquesta modificació, que és totalment urgent.

Finalment, cal afegir que hi ha damunt la taula la possibilitat que les empreses puguin vacunar les seves plantilles (evidentment no podrien comprar-les, és una potestat de l’Estat), permetent que les mútues utilitzin el seu personal sanitari i les seves infraestructures per participar al Pla de Vacunació, seguint en tot moment l’ordre, el protocol i les pautes que estableixi Sanitat, de la mateixa manera que es fa amb la resta de la població. La vacuna, a més de ser un dret individual, és un deure col·lectiu.

No vacunar-se, segons la meva opinió, no només seria una greu irresponsabilitat personal sinó que posaria en perill la salut pròpia i la col·lectiva. Per aquest motiu, cada vegada més països endureixen les seves polítiques cap a aquells que optin per no fer-ho.