Fem-ho per les supervivents

La Rosa, la Sara, la Teresa i milers de dones més ja no el necessitaran. Elles, les assassinades, només necessiten un taüt. I el nostre record. I la nostra lluita per acabar amb aquesta xacra. Han estat assassinades per ser dones –nenes, joves o grans– en una societat patriarcal. Per això, fem-ho per totes nosaltres perquè totes nosaltres som supervivents del terrorisme masclista. Perquè la violència masclista suposa una amenaça potencial per a totes les dones pel fet de dirigir-se contra tot el grup.

Només les dones víctimes la pateixen directament, però totes en quedem afectades; per això parlem de terrorisme masclista: ben bé una gran pandèmia que, com reconeix Nacions Unides, és el crim més estès de la humanitat.

Elles ja no el necessiten, però milers de dones que viuen entre nosaltres, a la nostra vora, estan patint ara mateix les violències masclistes i necessiten de manera urgent un lloc on refugiar-se per escapar d’una vida que només és vida en aparença, per escapar, tantes vegades, de la mort.

Lleida ha de reaccionar i oferir un lloc segur i reparador per a elles.

La reivindicació d’un Centre d’Acollida d’Urgència de Gestió Pública és una reivindicació històrica del feminisme i les dones del Grup Feminista de Ponent-Dones de Lleida fa anys que treballem perquè les institucions públiques encarin i resolguin aquesta problemàtica a la nostra ciutat.

Malauradament, hem constatat que erradicar la violencia masclista no ha estat una prioritat institucional, com ho evidencien les polítiques públiques dels diversos governs de la Paeria –l’actual inclòs– que és qui té les competències. És per aquesta raó i perquè Lleida no té ni un model definit, ni planificació clara, hem promogut la celebració d’una audiència pública, un espai de participació ciutadana per debatre quin model de centre d’urgència necessitem; un model que acabi amb la política de pedaços actual i que doni resposta institucional a la violència masclista a l’alçada de la greu situació que ens travessa les dones, i s’acarnissa especialment en les nostres germanes trans, lesbianes, migrades, pobres, explotades i, en general, en les dones més invisibles i vulnerabilitzades.

. L’audiència pública, que es va celebrar la setmana passada, va comptar amb la participació de 15 entitats ciutadanes i de professionals que atenen les dones supervivents. Des d’aquí, una vegada més, els donem les gràcies per la seva implicació i per enriquir el debat amb les seves aportacions.

El model que nosaltres volem per a Lleida i que vam exposar i demanar a l’audiència és un model d’atenció interseccional i inclusiva, és a dir, que abordi totes les violències i contempli totes les problemàtiques que travessen les dones i el lloc on ens situa el fet de ser-ho.

I, sobretot, un model que deixi d’infringir violència institucional. Per tant, com marca la Llei 17/2020, el servei municipal ha d’encarar totes les violències masclistes més enllà de la que prové dels homes amb qui es té o s’ha tingut una relació de parella, que són: violència obstètrica, econòmica, digital, vicària, laboral, institucional, política, educativa, violències comunitàries i altres formes anàlogues de violència.

I arribem al cap del carrer. Tot i que reconeixem la tasca que fan les tècniques municipals que dia a dia atenen les dones supervivents, a Lleida no tenim ni els recursos humans ni materials per abordar suficientment i digna aquesta xacra.

Ara com ara, es compta amb 3 pisos de 2 habitacions, cosa que resulta clarament insuficient per una ciutat de més de 140.000 habitants, tenint en compte que les dones dels pobles de l’entorn són acollides lògicament a la nostra ciutat per garantir la seva seguretat i l’allunyament de l’agressor.

I no només resulten insuficients en quantitat sinó que també es troben mancats d’un Equip Tècnic Específic que compti, no sols amb treballadores familiars i socials, sinó també amb educadores, intèrprets, mediadores, psicòlogues i assessores directament adscrites i destinades a jornada completa a aquest servei.

Volem que es posi fi a l’enorme sacrifici que es fa fer a les dones que fugen soles i aïllades d’una situació violenta. No pot ser que siguin elles les que hagin d’acudir a comissaria, als serveis de salut, a la psicòloga, a la jurista, als serveis d’infància, etc.

Han de ser aquests serveis els que es desplacin allà on es troben acollides en un primer moment les dones, que és el moment de més fragilitat i por, quan més calma i facilitats necessiten.

A més a més, un Centre d’Acollida permet que s’hi centralitzin els serveis d’assistència urgent, que s’hi desplaci la policia especialitzada, l’advocacia del torn d’ofici especialitzat, els serveis d’infància i educatius, que compti amb professionals especialitzades, i permet que s’habilitin espais adients per a cada cosa: espai d’entrevista personal, espai de videoconferència per connectar-se amb serveis externs, espai de lleure infantil, espai d’estudi, zones comuns i zones d’intimitat familiar.

Així doncs, davant de les situacions de violència patriarcal, les dones sabem unir-nos i acompanyar-nos des del suport mutu i la sororitat, posant en comú experiències i aprenentatges, en un moment –el dels primers 15 dies de viure la situació violenta– en què la dona acollida necessita refugi no sols material sinó de suport comunitari. Quelcom que es desdibuixa en pisos dispersats per la ciutat, als quals pensem que cal accedir en un segon estadi.

Les dones de Lleida no mereixem continuar amb l’actual situació precària, en què es combina un escàs recurs públic de 3 pisos amb 4 places externalitzades i una política de pedaços que situa en molt mal lloc les responsables polítiques d’aquesta desídia.

Volem que Lleida sigui una ciutat bressol de dones i homes lliures, i no podrem avançar com a dones, ni com a societat, ni com a ciutat, si deixem enrere les dones que més pateixen les violències sobre les que se sosté el patriarcat.