Ignot Ponent, segons Aldomà

Fa cinquanta-dos anys un servidor publicava un dels volums clàssics de la meva bibliografia: ‘Proses de Ponent’. Jo no ho sabia al començament, però de mica en mica vaig adonar-me que una de les finalitats del text era donar a conèixer el Ponent a la gent de Llevant. No som ben coneguts, els ponentins: som la gent catalana, diuen, més allunyada del pastís patri.

Per Lleida el viatger hi passa, rarament s’hi atura. Per a molts catalans la part occidental del país que els interessa és la muntanya. La plana, tant se val la baixa Noguera o el Segrià, com el pla d’Urgell regat, el secà urgellenc, bon tros de les Garrigues o els retalls més occidentals de la Segarra, no són d’interès; segons sembla, provoquen badalls de mitja son.

.

Ignasi Aldomà, que va néixer en terra plana, està enamorat d’aquest terrer nostre, se l’ha apamat i a més a més l’ha estudiat acadèmicament; per la seva professió de geògraf, n’ha comptabilitzat els components, ha comparat estadístiques de producció, ha fet quadres comparatius del poblament i dels seus moviments, i fins analitza els traços inexcusables del tarannà de la nostra gent. Ara publica un bell llibre, galanament redactat, perquè és un escriptor dels fins, que desmenteix el mite del científic que redacta eixorcament. Aldomà se serveix d’una rica prosa i aquest llibre, L’ignot oest.

Una geografia viscuda (Pagès editors, 2021) és de saborosa lectura.. El precedent immediat, temporal i en esquema, seria Paisatge, país, pàtria. Josep Vallverdú i el Ponent imprescindible (Pagès Ed., 2016). Aldomà parteix sempre de la terra immediata, abastadora, el “terròs”, perquè la nostra és una terra aprofitada per l’arada fins on sigui possible, i on no arriba la recol·lectora hi arriba la dalla i, si convenia, la falç als marges. Les arbredes dels braçals i dels tossals no són els fruiters, afilerats com soldats. Els fruiters són un dels ornaments afegits per l’home.

El “poble” és característic de l’oest, pobles tancats antigament, que després rebentaren les muralles i estengueren els ravals. Els de llevant em deien: “Què fas pel teu mas?”, perquè ells entenen l’habitatge al camp com estesa de masos, tradició medieval, filla de l’aprisió i altres fórmules.

Aldomà, dèiem, dedica una bona part del sector inicial del volum al “terròs”, ço és, la terra en el paisatge, les valls i les eminències que puntuen la plana, on a l’hivern pot dominar-hi la boira, descrita quasi amb delectança, al temps de les baixes pressions, mentre que a l’estiu anticiclònic el vent de serè és benvingut. Les poques pluges, les herbes i coscollars dels costers de secà, els torrents secs o els rius petits són elements que, amb les basses i estanyols, es combinen per determinar el quadre d’austeritat bàsica del ponent, el de les hortes petites. Però també el Segre, gran i poderós, que es desviu en serveis: canals, embassaments, hidroelèctriques, i que escampà el verd inicial de l’arbreda riberenca a les vores dels nous fills de l’aigua, creant el verd de la plana regada; entubaments i goteig han, però, eliminat animals i plantes, abans abundants en els caixers.

El capítol Camps cerca la petja de l’home sobre la terra, del caçador més antic al colon romà i la seva parcel·la, al pastoreig i al començ de la propietat medieval, el conreu alternant amb guaret, la rotulació de boscos i ermots. El cereal, base de l’alimentació, troba als plans el lloc adequat, combinat amb l’olivera i la vinya. Aquest esquema es trasbalsà els darrers vuitanta anys amb les grans plantacions de fruiters, la mecanització, la menor aplicació directa del pagès, i la pèrdua de caràcter dels pobles rurals, el canvi de la família pagesa a l’empresa agrària industrial, particularment a la zona dels grans fruiterars.

Que l’autor acompanya amb el fenomen de l’explotació del porc, i el record del porc domèstic o les menges persistents com els caragols i les cassoles. Oli, herbes medicinals i ametllers són també inventariats. Com la coltellada que a la nostra varietat animalística ha clavat la química dels insecticides.

A La casa, es refereix a l’habitatge i al traçat de pobles i viles, muralles si en queden, viles closes, tendència a imitar la ciutat (“burgesa i il·lustrada”), especulació urbana. En aquest apartat i els següents trobem un Aldomà crític, molt documentat, denunciant la pèrdua de fesomia de la nostra gent del camp i dels perfils agradosos del poble que fou. Ho prova la suma de les dues darreres ensacades, País i La gent, on els títols dels subcapítols parlen per ells mateixos, i on apunta l’autor preocupat i a voltes indignat: Lleida com a gran capital (per dissort única, afegiríem), les portes de la muntanya a partir de Balaguer, més l’Urgell, la Segarra, les Garrigues, Ponent i la Ilergècia somiada, ciutat de ciutats o barri de Barcelona; Aldomà tracta un cop més el relatiu poc pes de Lleida ciutat davant de Barcelona.

I conclou amb La gent per examinar el canvi de perfil i de densitat, del caràcter, de la gent de poble, i el progressiu davallar vers una societat que ha deixat de formar pinya per esdevenir lentament una suma d’individus, amb manca de criteri col·lectiu davant dels polítics, també indiferents a la tradició. No menys desinteressada s’ha mostrat la gent de ciutat, incapaç de “posar en crisi les jerarquies”, encara que els canvis del dia a dia poden determinar l’esborrament de les restes del poder oligàrquic, tradicionalment reforçat per l’eclesial. .

Les cinquanta pàgines finals del llibre conviden a la reflexió i donarien contingut a debats prou acolorits. Tot el volum és una incitació a la catarsi personal de qualsevol lector ponentí. I a banda d’aquest aspecte, els exemples poemàtics d’autors nostrats afegeix força al goig de llegir una prosa equilibrada i rica.